Othelo – Crítica

Decidir-se i anar a veure Othelo a La Villarroel, no es pot negar, despertava certa por. Shakespeare fou un gran dramaturg i capgirà l’escenari renaixentista. Ara però, qualsevol obra que dugui el seu nom podria arribar a creure’s que és sinònim de llarga i poc entenedora. Ve de gust, pel que representa, però espanta. A tot això se li ha d’afegir que el primer que se’n diu d’aquesta proposta és que és una versió lliure del clàssic, i aquestes paraules van acompanyades de dos homes nus, un damunt de l’altre, o en el millor dels casos d’un rostre pintat de negre. Veritablement, sense un avís previ, és fàcil d’imaginar el pitjor. Ara bé, i que quedi dit: La suma d’aquests ingredients esdevé en una producció d’allò més ben resolta, aconseguint, fins i tot, admirar per l’ocurrència  amb la qual fins a l’últim detall queda lligat de manera entenedora.

Aquest altre Othelo és còmic, realment molt còmic. Els personatges els encarnen quatre actors argentins, tots ells molt còmodes a l’escenari, i artistes del clown. La seva versatilitat els permet, a alguns representar amb humor absurd el seu personatge i a d’altres combinar a escena diverses interpretacions. Tots ells però, deixen al descobert de forma puntual l’actor que té ganes de sentir el públic més a la vora. Entre la seva gràcia llatina i una adaptació molt ben portada a la mida de l’espectador, la colla aconsegueixen fer petar de riure a tothom. Per altra banda, es permeten el luxe d’utilitzar un attrezzo dispers i allunyat de la sumptuositat del clàssic; uns blocs de fusta i una càmera els permeten crear les perspectives més simples i atractives. Sempre però, tenint la mirada de l’autor fitant de resquitllada. Des del primer instant que són tots damunt de l’escenari i gairebé no en marxen, de manera que el públic, astorat, pot admirar la seva dedicació absoluta tan sols observant el desenvolupament de les taques de suor al vestuari.

Sorprèn que un clàssic pugui arribar tan lluny i tan a prop. Aquesta colla d’artistes donen una lliçó als espectadors. No cal ser una cara coneguda ni venir amb un cartell que ofereixi el que agrada a la gent. Només tota l’energia i la qualitat que aporten, a més de la passió per la seva feina, són suficient per regalar una adaptació lliure tan lliurement adaptada. Mereixen una felicitació per haver aconseguit que fins la persona més desconeixedora del clàssic entengui la trama, rigui i se senti una mica part de tot això tan estrany que veu. D’aquest èxit se’n diu talent, i no està reservat només a les propostes més prestigioses.

 

 

 

 

 

6 thoughts on “Othelo – Crítica

  1. Retroenllaç: Be God is – Crítica

Els comentaris estan tancats.

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: