Un obús al cor – Crítica

 

Wahab ve del més profund. Camina despullat d’arrels, de veritats, i s’acosta al públic. No veu a ningú i durant vuitanta minuts serà així. Retransmet el diàleg interior del dia que el van trucar per avisar-lo que la seva mare agonitzava. Wahab ha d’agafar un autobús i anar a l’hospital a veure els últims minuts de vida d’ella. Durant el transcurs de la història, els seus pensaments cobren veu i mostren una relació entre mare i fill ferida. Sentiments que no tenen explicació, un obús al cor que traspua ràbia per la incomprensió de tot plegat, i la por.

El terra cobert de sorra, la neu cau del sostre. Una cortina separa el que és més llunyà però més intern i la proximitat. Només hi és ell i el que duu al damunt. L’actor aparentment té poc amb què jugar, però els quatre símbols aconsegueixen amb escreix crear una atmosfera concreta. En tot moment es mantindrà dins la història que narra en veu alta. El públic no hi és. De fons acompanya un so a vegades musical  i a vegades catalitzador de l’escena creada. L’actor fa una interpretació d’aquelles que deuen deixar abatut: es posa totalment a la pell de personatge i sentirà i viurà tot el que explica. És així com diversos eixos temporals salten i es retroben per arribar, al final, a entendre el perquè de les seves reaccions i la seva posterior transformació. Amb molt de mèrit es troba sol. Afronta la situació sol, igual com ha afrontat i s’ha adaptat a la supervivència sense recolzament de ningú. L’obra tota sencera és tan real que fins i tot pot semblar absurda i surrealista.

Aquest monòleg parla de l’efectiva relativitat dels conceptes lluny del món de les idees. La vida i la mort no tenen orígens ni finals clars, de la mateixa manera que succeeix amb el pas del temps en general. L'”abans” i el “més endavant” no comencen, però són. La diferència entre infantesa i edat adulta, la diferència entre el que toca i el que està bé, tot són fronteres difuses que no fan més que confondre. El protagonista sent Un obús al cor perquè no arriba comprendre com els esdeveniments l’han allunyat de les emocions per la mort. El fred glaça per dins progressivament. Gela les emocions i fa inevitablement inaccessibles les veritats. Malgrat tot, un esdeveniment pot relativitzar i dissipar una por que acompanyava la fredor. El patiment acaba amb la mort.

Si t’ha semblat interessant, prova també El bon lladre i La plaça del diamant.

2 thoughts on “Un obús al cor – Crítica

  1. Retroenllaç: Boscos – Crítica

Els comentaris estan tancats.

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: