Dybbuk – Crítica

Romain Gary crea el personatge d’Émile Ajar com a nou autor de les seves novel·les, jove i al marge de la llei, quan ja està cansat de les etiquetes que la crítica li atribueix. A partir de la figura del seu nebot, un noi a qui han succeït moltes desgràcies, imagina com seria Ajar, el seu alter ego, fent realitat tot el que imagina i escriu. Romain Gary no va aprendre en la seva infància l’error d’enganyar a les persones, més aviat la seva mare el va empènyer a defensar els seus drets sense límit. És per aquest motiu que el personatge interpretat per Víctor Pi esdevé de seguida fred, mesquí,  i progressivament s’allunya del que ell considera el seu jo real.

Dybbuk és un espectacle biogràfic que pretén retre homenatge a un esdeveniment que es posa en qüestió que pugui produir-se ja mai més. Enèrgicament és molt oscil·lant, perquè combina punts molt alts d’eufòria amb escenes més fosques. Presenta un mateix missatge en diferents plans; les paraules i gestos, no permanents, i l’escriptura, que acompanya els personatges en la seva evolució. Pel que fa als personatges, tant si són vitals, pessimistes, dogmàtics o emocionals, si tenen més veu o habiten la terra a base d’esbufecs, tots col·laboren en destapar la realitat. En la història de Gary i el seu nebot hi juga un paper molt important la platja. Per aquest motiu, el so de les onades i el suau girar de la llum d’un far permeten mostrar la cara més personal de l’escriptor i de la proposta en general, sempre però amb un deix de misteri que l’espectador no arriba a entendre. Els esdeveniments se succeeixen de forma lenta, posant èmfasi en els detalls més importants relacionats amb la vida i amb la mort i el seu efecte sobre persones alienes.

Un camaleó s’adaptaria a qualsevol color que li fos col·locat darrere una vegada i una altra, fins que el repte fos una tela plena de sanefes. De la mateixa manera, Dybbuk ensenya que l’engany es pot adaptar amb plena llibertat fins que, al final, ja no és possible d’arreglar-lo i explota. Sobre la incògnita del motiu pel qual el mateix estil permetia a l’un tenir simple èxit i a l’altre triomfar de manera estrepitosa, potser la possibilitat d’esdevenir algú desitjat i, al cap i a la fi, comercial, el context jugaria un paper més important en el triomf de la paraula escrita. En aquesta realitat tan tridimensional, les paraules en pintura blanca o vermella sobre negre guarden l’últim baluard tant de la realitat com del somni inassolible.

La companyia Sixto Paz es troba en un moment efervescent de la seva carrera. Acaben de presentar dos projectes molt pròxims entre sí i amb el fet històric real, encara que també amb finalitat i rerefons molt diferents. No obstant això, les propostes guarden relacions com ara l’ús de material audiovisual de suport, molt de pes centrat en el protagonista home adult, una escenografia simple amb l’única funció d’omplir de buit l’espai i el personatge interpretat per l’actor i director Pau Roca de catalitzador perfecte. Sí és preferència o patró, s’anirà destapant.

Si t’ha semblat interessant, prova també Tots som Anna Allen, Art o Història.

 

One thought on “Dybbuk – Crítica

  1. Trobo que la companyia Sixto Paz posa en escena a la perfecció aquesta fantàstica història ficticioreal d’Émile Ajar. Comparteixo el 100% de la crítica. Fantàstica!

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: