La mare – Crítica

Florian Zeller, el jove autor de La mare, escriu la realitat des d’una perspectiva inimaginable per les persones corrents, perquè centra la imatge en un personatge amb la concepció de la realitat alterada. La falta de comprensió per part de la resta de membres de la família i la soledat que se n’extreu permeten la intromissió de l’espectador en un món interior del qual el protagonista no en pot, ni vol, ni sap sortir. Aquests aspectes són el comú denominador entre les obres del francès que el teatre català ha pogut valorar.

En aquest cas concret de La mare, tot gira al voltant d’una dona immersa en una profunda depressió a causa de l’emancipació del seu fill. En tot moment l’espectador presencia tot el que la protagonista sent i veu, de manera que la funció evoluciona cap a una perspectiva tergiversada del que realment està succeint. Queda clar amb la posada en escena, molt focalitzada, tan sols formada per una taula al mig. Als laterals però, la metàfora de la llum i l’alliberament es materialitza en unes finestres il·luminades. El so, el vent, la foscor creixent, creen una sensació d’incomoditat, d’abandó, fins a cert punt sinistre.

La resta d’intèrprets que no són Emma Vilarasau serveixen per demostrar el rigorós treball que ha exercit l’actriu per definir amb precisió qualsevol comportament. És una atribució poc lloable, i més si les seves actuacions no arriben a estar a l’altura de veracitat que cada personatge exigeix. No obstant això, el treball hi és i les butaques plenes fins a dalt de tot de les dues grades de La Villaroel mereixen tota aquesta dedicació perquè la gran majoria dels assistents vénen cridats pel renom de l’artista.

De fet, ningú ho entendria del tot sense llegir el text amb calma o poder manifestar els seus dubtes amb algú que hagi estudiat el text. Ara bé, queda clar que la imaginació fatal de la mare col·loca a l’espectador a la seva perspectiva de perduda en les profunditats del seu propi pou i li transmet així tota la desesperació que desprèn. El text és tan nou, recent, trencador, pessimista, que el públic es queda decebut per no haver-se sentit còmode dins de la història.

Si t’ha semblat interessant, prova també El padre o Caiguts del cel.

3 thoughts on “La mare – Crítica

  1. Retroenllaç: Yerma – Crítica

Els comentaris estan tancats.

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: