Eva i Adela als afores – Crítica

Sílvia Bel i Rosa Renom viuen sense sostre als afores d’una ciutat corrompuda pel capitalisme salvatge. Allà, lluny dels compromisos, l’Eva i l’Adela es troben, sobtadament, amb la capacitat de fer alguna cosa per intervenir en aquest món que les ha deixat de banda. Eva i Adela als afores és una visió antiutòpica d’una societat gens llunyana a l’actual, fins i tot situada a temps present. Les dues actrius mouen els fils del text de producció catalana aprenent a compenetrar-se de la millor manera possible, cosa que anirà enfortint-se funció a funció.

L’escena se situa en un espai de terra cremada, on bidons d’aigua i natura assedegada conviuen. Juntes i soles hi ha les dues dones, que tenen un passat que les ofega i les fa fugir del seny i de les aspiracions. Obsessions, addiccions i la resignació les porten a conviure sense massa voluntat d’implicar-se en el món més que amb discussions sense fi. Els seus passats són tan diferents que les han dut a un destí comú completament allunyat. Cada actriu treballa amb profunditat el seu personatge, fins el punt que la manera de pronunciar cada mot recorden la duresa de les seves vides.

Prompte, el fet que ho capgira tot enfila les seves llargues converses, que en boca seva dissimulen la profunditat de les paraules dites. El que una i l’altra esmenten són incògnites com un temple fetes vanes, trivials. Salvar o no una vida miserable, quan la gran pregunta és si realment les persones poden sospesar el valor d’una vida. Elles i el seu món són només un testimoni, igual que la vida de la misteriosa empresària que prova de contextualitzar els destins d’ambdues. Així, entre la imatge real i l’audiovisual del mateix temps present, la visió polaritzada d’una societat plena de persones que són vida, queda reduïda a foscor. Una representació d’aquesta magnitud es presenta feixugament agradable a un públic entregat a la relativa responsabilitat que duen entre mans les protagonistes.

A la sala Beckett se sent una sensació de fred. L’escenari és ple de vida i, en canvi, només s’hi veu buidor. Eva i Adela als afores transcendeix perquè no acaba de gust amb tot allò que el destí, l’actua bé i tot sortirà bé, determina. El mateix concepte d’«els afores» i la manera com elles s’anomenen a si mateixes d’«els oblidats» ja viu en un plantejament esbiaixat, perquè determinen que hi ha quelcom alternatiu i millor. Les dues companyes d’existència, que no ho veuen així, es creuen iguals que tots els altres i confien que tota persona guarda una ètica. La mica de valors que neixen dins del cor de l’home queden enterrats sota una capa d’allò que els diferencia de ser, com diuen elles, taurons o rèptils; dels interessos socials. Després de no-res, tot el misteri creat al voltant de cada personatge amb tant de joc, queda en pluja fina sobre unes espatlles cansades de dur un món buit a sobre.

Si t’ha semblat interessant, prova també No exit o L’inframón.

 

Els comentaris estan tancats.

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: