Yerma – Crítica

El drama que Federico Garcia Lorca va escriure sobre una dona que, per més que ho volia, no aconseguia quedar embarassada, Yerma, espetega al Teatre Akadèmia revolucionant el format intimista que defineix la sala. Aquesta vegada Projecte Ingenu amplia a tres bandes la posició del públic, situant el llit on la dona viu envoltat de mirades i de terra eixuta. A mesura que l’espectacle va transcorrent, la sorra tot ho asseca i va omplint cada vegada més l’entorn fins a deixar els cors àrids. La jove infecunda passa la seva existència al voltat de camps que neixen, es desenvolupen, i acaben morint com ho fa la seva ànima.

La resta de personatges no són gens protagonistes, de fet el seu únic però essencial fi és deixar la petjada adient en el camí que Yerma segueix. D’aquesta manera, totes les dones representen qualsevol esposa de camp, i tots els homes són joves camperols. En contrast, com a veus del poble que són s’afegeixen a l’escenografia per referir-se als aspectes més curats, més originals i més identitaris de l’espectacle. De la protagonista, per altra banda, se’n veu molt poc i suficient. La dona enfosqueix escena a escena i fa augmentar la dificultat que interpretar aquest personatge suposa. Així, es presenta com a dur, amb una complicació afegida que és la dificultat d’empatitzar deguda a la manca de context.

Possiblement es troba a faltar la perspectiva d’un marit cruel i mereixedor de la mort per haver enganyat a la seva, suposadament, estimada esposa sobre la seva fertilitat. És un personatge amb atacs de crueltat molt sobtats i que el públic ha de poder veure, sense dificultats, que són justificats, que el seu caràcter natural no és de càndid o tendre. Potser una entonació estranya i, fins i tot, forçada dels versos en algunes ocasions tampoc permeten aquest aclariment necessari, aquesta onada lògica dels esdeveniments.

La por que sent Yerma l’originen els seus propis temors. És una dona alienada d’una manera molt diferent de l’actual, però amb lleugers reflexos del que segurament és ara la incapacitat de les persones de sentir-se amos de les seves pròpies vides, rutines i relacions. Malgrat l’alegria que en moltes ocasions uns i altres porten, la llum és fosca i l’ambient és d’exasperació. Així, les harmonitzacions típiques de Projecte Ingenu, en les quals cada actor aguanta amb seguretat cada veu, no podrien ser més adequades per aquest to lúgubre i a la vegada tradicional que es busca.

Si t’ha semblat interessant, prova també La mare o Jane Eyre.

9 thoughts on “Yerma – Crítica

  1. La proposta presentada per aquesta companyia és força senzilla però plena de simbolismes que un públic atent ha de poder saber interpretar. Yerma no és una obra qualsevol té una profunda carrega psicològica. Cal enmarcar-la en un temps i en un espai i en una societat…en el mon Garcia Lorca. Els petits detalls escènics proposats els trobo genials.. l’evolució dels ceps, l’aspersió de la terra per sobre el llit, el canvi de vestuari mentre es succeeixen els diferents diàlegs, la polifonia dels cants camperols força ben executada…i la soledat de la protagonista envoltada d’aquesta profunda incomprensió del seu entorn que l’empeny a la desesperació, descobrint la realitat cruel del secret del seu marit.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: