Vides privades – Crítica

Una parella es disposa a hostatjar-se en un hotel de Begur quan descobreixen que a l’habitació del costat hi ha l’excompany amb la nova jove xicota. El retrobament, a part de despertar una histèria exagerada, remou els seus cors, que s’havien acostumat a ser conformistes, i els pressionen a cometre les mateixes decisions boges que els havien portat a la ruïna temps enrere. El Teatre Borràs es converteix, amb Vides privades, en una habitació d’hotel i una casa al Gòtic sense oferir grans infraestructures.

Les parets són cortines translúcides, com a mostra de la relativa intimitat que suposa la societat actual. Amb uns canvis d’escena dinàmics els actors esdevenen autònoms, responsables del transcurs de l’obra i que l’escenografia, la música i la llum actuïn en el moment adequat. D’aquesta manera, es porta a la realitat una comèdia que, segurament, hagués semblat inversemblant. Majoritàriament l’omplen tocs d’actualitat gestionats amb agilitat pel repartiment, però la guarneix una dosi d’intemporalitat. El cor dur de totes les discussions és sobre l’amor i el seu vessant cultural contra l’origen biològic.

Marta Marco i David Selvas són els indiscutibles protagonistes de l’espectacle. Sense un text de base massa brillant ni una trama amb gaires girs, exploten les seves habilitats enèrgiques i humorístiques per oferir al públic el que ha vingut a veure. És cert que la psicologia dels personatges queda poc clara, però de fet no es busca representar cap icona sinó dues persones que el fet d’estar juntes les transforma de la millor i pitjor manera possible, sense justificar més. De fet, Vides privades és una comèdia de l’amor i de com destructiu pot arribar a ser. Posen a l’espectador en perspectiva de jutge ètic dels esdeveniments, com si aquell bocí de realitat no hagués de formar part de la quotidianitat de les relacions actuals. I tot això nedant en un món d’incertesa, en el qual la recerca i respecte de la identitat de cadascú van més enllà de la voluntat d’estabilitat.

Entre la ironia que el públic rigui sobretot de caigudes, batusses i altres signes de violència apareix el tabac. Últimament totes les obres aprofiten per fer fumar a algun dels personatges, potser per donar-li un toc més intel·lectual o d’experiència vital quan de fet, potser no caldria gens. Tampoc queda clar si les relacions estan sempre destinades a què l’amor desperti ràbia, gelosia i passions descontrolades. Potser això resta en la valoració privada de l’experiència de cadascú.

Si t’ha semblat interessant, prova també El test i Sota teràpia.

Els comentaris estan tancats.

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: