No és cap sorpresa que Hamlet hagi exhaurit entrades

Hamlet

Teatre Lliure de Gràcia

© Ros Ribas

Les paraules de Shakespeare brillen per si soles. No necessiten ni una gran escenografia ni magnífics muntatges audiovisuals. Ara bé, per tal de poder ser valorades han de pronunciar-se de la manera més clara possible i amb la naturalitat que l’escena propicia. Superats aquests requisits, la feina ja està feta i un Hamlet com aquest ho ha aconseguit. En aquest cas l’espai és diàfan, no hi ha res imprescindible. De murs de formigó en surten portes i tota la resta és espai per deixar ressonar cada intervenció. Tan sols el so d’una música boja a vegades massa forta i tot treuen el cap d’una atenció inevitable i incansablement continuada. Si bé Ricard III també adaptava l’escena a un espai atemporal actualitzat, aquesta del Lliure és menys estàtica i permet expressar-se millor a tot el repartiment, malgrat que el focus sigui senyalant només un protagonista carismàtic.

Hamlet balla a un pas entre l’enteniment i la bogeria, de tal manera que cada espectador es forma una teoria diferent sobre el seu comportament. El canvi entre el romàntic intel·lectual i l’apassionat amb set de venjança queda en la incògnita de si és involuntari o una simulació. Pol López, que ja va brillar a El curiós incident del gos a mitjanit, fa la seva proposta del jove personatge i marca així una dinàmica per l’obra. Segurament amb qualsevol altra persona el resultat seria un altre i, conseqüentment, l’obra tindria un altre color. No seria tètrica, ni captivadora, ni tindria una veu zumzejant constantment, com ho fa la seva.

En conjunt i pel bé de l’espectacle, tots els actors interpreten excel·lentment els seus personatges i omplen de sentit els seus discursos. El text, fet que aquesta proposta ha seguit fidelment, ofereix moltes dimensions diferents de direcció del missatge: al públic, entre personatges, entre actors, amb un mateix dins i fora de l’obra. Hi ha tants plans que l’admiració és inevitable, fet que no es comprova en totes les propostes Shakespearianes. Així, a partir del treball en el buit, diverses tonalitats en les intervencions segons el personatge i un treball de coordinació excel·lent acaben de donar el toc a l’obra i eliminen la possible pesadesa del clàssic. El resultat és extraordinari, tant en la planificació com en la realització.