Una proposta d’èxit que no arriba

El preu

Teatre Goya

EL_PREU_2120_ALTA
Felipe Mena

El preu crida a omplir platea per totes bandes. Llueix un repartiment de gala amb actors coneguts tant a la televisió com als escenaris catalans, el Teatre Goya retruny per l’èxit aquesta temporada, l’obra va revolucionar la crítica del Grec 2016 i, sobretot, el seu autor és garantia de qualitat. Per aquests motius, cap valoració escèptica podrà evitar el que ja està escrit, que el públic esporàdic però amant del teatre escollirà El preu com a obra per veure. Ho farà i, certament, en sortirà satisfet.

Ara bé, malgrat que no es pugui determinar l’espectacle com a negatiu o decebedor, val a dir que posseeix molts ítems que acaben per fer-lo fluixejar. En primer lloc, la trama és destacablement sòbria: un matrimoni vol vendre els mobles de la seva família anteriorment arruïnada i, mentre el taxador negocia, reapareix el germà després de gairebé trenta anys de l’última visita. Hi ha poca cosa a passar i transcorre molt lentament per la relativament considerable durada de l’espectacle. Per altra banda, el pes de personatges rodons i amb actituds inconnexes recau sobretot en el protagonista, Víctor, i la resta no tenen massa més oportunitat que la de ser plans i influir poc o gens en la seva potencial explosió. Potser per mòbils que sonen de sorpresa, potser per falta de rodatge o excés d’expectatives, intervencions dubtosament pausades, no acaba d’arribar.

Contràriament, la sorpresa rau en converses molt clares i fluides, entrades i sortides àgils i una voluntat d’apaivagar el drama amb certa comèdia. També l’espai és ampli i coherent amb la situació de buidor que conviu amb els dos germans. Una història d’Arthur Miller que emfatitza la importància de les decisions preses i, així com L’ànec salvatge, la transcendència de saber la veritat o no.  Sigui com sigui, El preu no és tot allò que pregona però de ben segur que dependrà de cada espectador valorar si s’acosta a l’ànima de forma prou convincent o es queda a mig camí. Al final, la subjectivitat és la base de les percepcions i conclusions extretes des de la butaca.

 

3 thoughts on “Una proposta d’èxit que no arriba

  1. Només dir que jo m’hi vaig adormir… I hi vaig anar cansat, però amb més son he aguantat despert obres més denses. Pel que fa a la falta de rodatge, no hauria de ser excusa; ja porten 1 any fent-la!

    M'agrada

  2. Estic molt d’acord amb com ho expliques. No tinc ocasió d’anar moltes vegades al teatre professional i potser per això tenia unes expectatives altes, però no vaig disfrutar-ho com m’esperava.

    Liked by 1 person

Els comentaris estan tancats.

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: