Watching Peeping Tom
Sala Atrium (En motiu del Cicle de creació escènica DespertaLab)
El carismàtic crític de cinema, Àlex Gorina, és convocat per la seva filla a fer una conferència de caràcter alternatiu sobre la pel·lícula de Michael Powel “Peeping Tom”. Aquest és un film el fracàs del qual ressona arreu i no ha estat fins anys després que s’ha valorat el testimoniatge que suposa com a crítica de la necessitat creixent de mirar i de saber que s’és mirat. A partir de moltes idees i criteris diferenciats, l’espectacle acaba per ser quelcom allunyat de la idea d’obra de teatre tant com de la de cinema, potser per acostar-se a l’acció performativa. No es troba a gaires racons res de semblant, perquè és la diferència el quid de l’aprovació general que causa. En el fons, el tema no té cap més transcendència que la del format creatiu.
Watching Peeping Tom és un espectacle homenatge. L’obra és l’actriu i és el format, el paper d’ell és només el de ser-hi. Actua per a l’ocasió, però, tot i la bona intenció, l’objectiu ideat per a ell no és més que el de fer de gerro de flors. Segurament igual que la mateixa pel·lícula, Gorina és l’excusa de tot plegat. Es veu clarament quan la seva presència en l’obra és fer d’ell mateix, mentre que per fer l’altre únic personatge es fa ús d’una actriu professional. Per aquest motiu encara pren més importància la tesa que les gravacions eren reportatges i ara són actuacions, perquè cada vegada hi ha més mentides i les veritats causen sempre massa impacte.
La idea, en general, està molt treballada. Les propostes escenogràfiques es troben ben reflexionades i amb les simbologies buscades. Fins i tot, resulta interessant la clarividència de cada idea que es vol mostrar a partir de la repetició, que trenca del tot amb el format habitual. Davant de quelcom com Watching Peeping Tom, completament fora del comú, lluny de la més mínima convenció, el públic falla quan acaba l’espectacle aplaudint. Malauradament, peca de convencional, potser per no saber-se preparat pel canvi malgrat que es mostri receptiu. El que té més valor en cada funció és que són, cada una d’elles, la prova, la petjada, el record d’aquell procés de creació, segurament tan familiar, que realment era l’obra en si mateixa. De tot allò bonic i efímer n’ha quedat aquest testimoni més o menys profund, més o menys anodí.
Crit Cultural - Serveis culturals 