El terror pot establir-se com un nou gènere teatral d’èxit

Paraules encadenades

La Villarroel

Bitò

Una dona  emmordassada apareix en un teatre abandonat, lligada de mans i peus. Al seu costat, un enigmàtic assassí es disposa a liquidar la seva víctima quan el joc de Paraules encadenades els embolica en un seguit de girs entre veritats i mentides remullades en sabor de terror psicològic. El resultat és la presentació del suspens com a format nou en l’àmbit del teatre, després que el públic estigui acostumat a esperar-lo en el cinema. En aquesta ocasió la proposta planteja un joc de rols estereotipats entre l’escena i el suport audiovisual a partir de cintes de vídeo i càmeres. Aquest és un punt que ressalta la qüestionable necessitat de tants recursos en format pantalla quan el que s’espera veure en un escenari és, efectivament, el teatre de carn i ossos. Ara bé, la pluralitat de dispositius permet ampliar les possibilitats de l’espectacle, que brilla tal com es presenta a La Villarroel.

El joc que suposa la trama és molt arriscat, una aposta imponent per una parella d’actors que han de jugar al gat i la rata amb intencions agudes i sobre terrenys ben perillosos. El resultat, sense cap mena de dubte, és excel·lent.  Juntament amb els efectes lumínics i sonors, aconsegueix crear l’atmosfera de thriller i canviar l’ambient cada vegada que és necessari.  També és cert però, que constants canvis produeixen un joc amb les emocions a flor de pell que podria acabar per desconcertar a l’espectador. Després de tants girs passionals, la veritat queda amagada en una capa de credulitat profunda envers el discurs dels personatges, fet que és una virtut de la interpretació.

És ben cert que, davant d’unes actuacions adequades i d’una escenografia ben freda per generar l’ambient esperat, l’èxit recau en la perfecta consecució d’una tan bona història. Si bé l’exageració ocasiona un pas enrere en la versemblança, l’adequació amb agudesa de cada mot converteix les intervencions en irrefrenables agressions. Ja començava a ser hora que una proposta teatral fes córrer un calfred per l’espinada al públic tan present emocionalment, malgrat que el resultat no hagi estat perfecte. Després d’El mètode Grönholm, l’autor, Galceran, apunta molt amunt amb les trames que genera i els temes que pretén tocar per posicionar-se, a poc a poc, com el dramaturg promesa del teatre català.