Quan un gest i una paraula valen molt més

Oklahoma

Teatre Akadèmia

D_OKLAHOMA
Sergi Garriga Riu

A partir d’un capítol pòstum de Kafka i altres textos d’autors cèlebres, Gemma Beltran idea un univers simbòlic en el qual tres joves artistes marxen cap al teatre d’Oklahoma a interpretar el paper de les seves vides. És un espectacle gestual, potser força en la línia del mim. A més però, es complementa amb el so per donar una imatge d’incoherència parcial i sentit de conjunt.

Són tres personatges, que podrien ser un de sol però es complementen, de negre en un buit ocupat tan sols però unes cintes a terra, camí i paret. En aquest espectacle les llums prenen molta importància i estan molt ben formulades, perquè substitueixen tot el que no hi ha d’escenografia. De fet, els joves perduts ballen en una coordinació que exigeix, no només perfecció, sinó una entrega absoluta tant corporal com vocal. No es nota el cansament més enllà de la suor, més aviat el contrari, la tríada va guanyant força a cada nou moviment.

El contingut afegit al text és molt absurd —la qual cosa crea afeccionats i enemics—, funciona per cicles i aquestes peces funcionen de manera aïllada. Com a dinàmica, però salvant les distàncies, comparteix essència amb Be God is. Busca en les grans paraules amb nom i cognom un sentit renovat, en complementació amb l’expressió corporal i  la sincronia amb l’equip. Potser, llavors, tot sigui una gran al·legoria de la trobada amb un mateix i cerca de quin paper es juga a la societat en la qual tothom és públic i tothom interpreta.

Els comentaris estan tancats.

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: