El Cyrano més pur

Cyrano

Teatre Borràs

David Ruano

Lluís Homar ha arribat en aquell punt del recorregut d’un actor que, en cada projecte del qual forma part, és el protagonista indiscutible i eclipsa tota la resta. Aquesta és una càrrega amb molta responsabilitat, que el nom vagi davant de tota la resta, i a la vegada molt honorable. D’aquesta manera, aquest projecte d’ell mateix i Temporada Alta el formen el babau, el covard, la il·lusa, el vell fidel i Cyrano de Bergerac. Tots els astres s’alineen perquè Cyrano sigui l’estrella, fet que en aquesta història és xocant, perquè l’aneguet lleig de Bergerac passa tota la seva vida amagat en un segon pla.

Cyrano és una versió actualitzada que recorda inevitablement a Ricard III o Hamlet, per l’escenografia futurista i la presència d’elements minerals com a retorn a l’essencial. És una peça coneguda però dura de rosegar. El text, o es fa bé o s’embolica amb les paraules i no és gens clar. La direcció de Pau Miró porta a buscar elements definitoris despullats de parafernàlia, per focalitzar la bellesa de cada vers exposat de manera veraç i clara. És un punt fort i un mèrit de tota la companyia.

El jove espadatxí excel·lent, hàbil amb els mots però totalment anul·lat per un nas gros que l’allunya de qualsevol fita que vulgui aconseguir. D’aquí se n’extreu una reflexió apropiable a qualsevol camp, perquè ningú més que ell utilitza la seva gran inseguretat per atacar-lo. Cyrano ho pot fer tot fins que l’amor, l’únic important per a ell com a bona tragicomèdia que és, l’empeny a deixar de creure i el fa veure’s pitjor que els altres. Tot això banyat en una música de final trist, acaba per deixar el públic astorat, admirat per l’enormitat de tan simples elements, i aplaudeix dempeus per no haver trobat el que es podria esperar d’un teatre fàcil i comercial.

Cyrano és més clara i bonica que mai, i també més Lluís Homar que mai.