Cec de tragèdia

Èdip

Teatre Romea

edipteatreromeabarcelona3

La mitologia grega omple la cultura popular de relats d’infortunis cruels com el del jove Èdip, una història de la qual tothom en coneix els trets principals. La lluita contra el destí inalterable que converteix les insignificants existències humanes en simples relats, contes transmesos de boca en boca per si se’n pot aprendre alguna cosa. Així, uns personatges descrits només per les seves accions i la seva posició flanquegen paraules boniques per un mar on tot està escrit.

És així com aquest Èdip, una versió de Jeroni Rubio Rodon i direcció d’Oriol Broggi, s’esforça a anar una mica més enllà i treballa el text amb un repartiment de molta volada per aprofundir en cada mot. L’aposta de trobar la transcendència de les paraules resulta en èxits i pegues. Alguns dels personatges tan sols secundaris prenen forma com a caricatures gairebé còmiques que desperten una posada en escena que, si no, estaria adormida. Per altra banda, el personatge protagonista contempla una vessant molt més sensible i emocional. És cert malgrat tot, que la força resulta en un espectacle allargassat innecessàriament, que arriba a ser lent.

El colossal espai pren colors terrosos tals com arrels, sorra o el desert per ambientar en una Tebes eixuta, molt terrenal, resultat d’una transformació d’esplai. Tot acaba en una fotografia espectacular que, finalment, una sola veu suau de Clara de Ramon aconsegueix seduir i omplir. L’espectacle en conjunt, però, gira al voltant de l’Èdip de Manrique. Ell s’hi entrega i el muntatge l’aplaudeix amb tot de personatges, gairebé sense nom, que se’l miren i donen el contrapunt al rabiüt desafortunat. Èdip és una gran peça que, amb un plantejament lleugermanet més àgil, brillaria.

 

 

 

 

 

One thought on “Cec de tragèdia

  1. Retroenllaç: Tragèdia contemporània

Els comentaris estan tancats.

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: