Massa pluja per una terra tan podrida

Temps salvatge

Teatre Nacional de Catalunya

May Zircus

Unes pintades a la paret coincideixen amb la sorprenent arribada de la Ivana a la comunitat de veïns. Sempre que totes aparicions atempten contra l’ordre natural dels veïns que ja feia temps que penjava d’un fil. El passat, que molts han procurat d’oblidar, aflora igual que la por a la novetat, al canvi que desemmascara records i secrets que fan feredat només de pensar. Des de la piscina de la comunitat el públic pot veure els veïns al balcó, que espien i mostren les realitats d’uns i altres en un Temps salvatge de calor inesgotable.

La història que Josep Maria Miró planteja destapa moltes pedres. És una aposta com a mínim arriscada donar llum a una comunitat tan podrida per tantes bandes. De fet, a Temps salvatge hi apareixen deu personatges que han d’estar profundament coordinats entre ells, a estones sense veure’s, i amb els tècnics que s’ocupen de quadrar-ho tot. El repte és major quan l’escenari compta amb un impressionant muntatge de por, en el qual s’albiren diversos espais diferenciats a moltes alçades. Tot és realista; l’aigua, els edificis, els cotxes i el bosc. D’aquesta manera, la construcció escenogràfica esdevé el major context de l’obra, que viu en plenitud l’essència de la Finestra indiscreta i els perills del rumor.

L’actitud dels personatges, però, es fa estranya. Temps salvatge és un pou de temes controvertits, des de les addiccions al racisme i la violència de gènere. Tant que queden a la superfície i se’n podria fer un spin-off, de cada un, per notar-los versemblants i coherents. Ara bé, tal dia com avui, quan les sensibilitats es veuen trastocades per successos inversemblants, sembla gairebé que hagi estat expressament. Una altra manada està sota casa i els qui poden fer-hi alguna cosa fan un pas al costat. En definitiva, una proposta que impressiona per la seva gran majestuositat i laboriositat, que sense cap mena de dubte omple tot el temps que dura, encara que no sigui impol·luta.

El negre animalitzat, la dona que calla, tem i obeeix i la jove rebel incompresa; quant ens falta per deixar de caure en tòpics involuntàriament?