El rei titellaire

Othello

La Seca Espai Brossa

OTHELLO ALTA.B_preview

Othello, orgullós líder de Venècia, es deixa guiar per la llengua viperina de Iago, que l’empeny a creure en l’engany de la seva esposa, Desdèmona, amb Cassio, el seu fidel conseller. Shakespeare no es va tallar ni un pèl per descriure una ambientació viciada fins al fons. La dona, així en negatiu, com a símbol de candidesa, l’estranger animal subjecte d’influència i guiat pels impulsos i, per últim, la mirada omnipresent, l’encantador de titelles mogut pel simple interès de destruir i fer mal.  Així doncs, Othello es presenta com la més minada d’estereotips de les obres de l’autor consagrat.

Qualsevol intent de Les Antonietes o de qui sigui per suavitzar o modernitzar la peça, pot servir només com a disfressa a un text que dóna tres voltes a l’obsolescència. No obstant això, l’espai buit i blanc, la vestimenta actual i un petit intent audiovisualitzador permeten generar la reminiscència que la proposta busca; aquesta sensació de “tot això es pot trobar també avui”. A més, la companyia s’han permès utilitzar les estisores amb molt d’enteniment per quedar-se només amb un clàssic de tres personatges i l’essència de la trama. Val a dir, però, que la lògica de les accions queda simplificada fins a perdre un punt d’organicitat.

El fet més interessant és Iago, un personatge que, a través dels seus dots de manipulació, genera una admiració als personatges, controla el muntatge i traspassa els murs del públic. Ell és el rei de la festa a La Seca i qui porta la corona ho fa amb tal gràcia i sensualitat que el dolent més diabòlic és el que genera més forts aplaudiments. Nous elements entren en joc davant de l’encertada voluntat d’encarnar el text amb mirada escèptica. El resultat, una versió més, que gaudeix d’intenses interpretacions molt ben assimilades i un interessant domini del buit i del silenci.

 

 

Els comentaris estan tancats.

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: