Patchwork escènic a l’era digital

Falsestuff.

Teatre Nacional de Catalunya

may zircus
May Zircus

Nao Albet i Marcel Borràs han vingut a prendre el pèl a l’espectador. Perquè ja és hora que algú vulgaritzés les converses sibarites entre actes, plenes de reflexions pedants d’aquells que creuen tenir un mínim vincle intel·lectual amb les arts escèniques. És sobre ells i sobre els que valoren l’aura de l’art que parla aquest viatge per les imitacions i les obres originals. Tot sigui dit però, el Teatre Nacional facilita a l’equip d’un pressupost i unes possibilitats que han permès convertir una anada d’olla en una realitat que ompli platea.

Falsestuff vol ser un espectacle rodó, que frega moltes disciplines, moltes llengües i capes de realitat. Amb tota la barra del món fan el que volen amb la garantia, no només del talent jove i el valor del recorregut, sinó també saber d’un públic disposat a fruir d’una aposta ni lineal ni convencional. Un espectacle llarg que no acaba de fer caure de cul del tot fins al final, malgrat que durant tot el transcurs de tants esdeveniments imprevisibles com girs escènics té l’obra no deixa de sorprendre. Per altra banda, gaudeix d’un elenc internacional entregat a la causa. El grup ofereix treballs a diverses alçades i amb responsabilitats davant i darrere de l’escenari, a nivell tècnic, audiovisual, escenogràfic i, com sempre, interpretatiu.

El conjunt, un muntatge gairebé de patchwork que deixa les coses clares: amb Falsestuff, poca vergonya i molt de teatre. Una obra sobre les falsificacions plena de falsificacions, en la qual no s’arriba mai a tenir clar què és autèntic i si de fet es pot considerar que algunes obres d’art, i fins i tot d’art en viu, poden ser anomenades còpies i altres, en canvi, originals. Les muses han mort, o almenys han mudat la pell.

 

 

 

Els comentaris estan tancats.

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: