Els jocs florals de Canprosa
Teatre Nacional de Catalunya
A principis del segle passat l’espectacle de Santiago Rusiñol va causar controvèrsia pel públic català, poc avesat a veure la seva cultura fortament parodiada. Un any més tard i sense variar ni una coma del text, Els jocs florals de Canprosa presenta la celebració d’aquesta efemèride emblemàtica i més aviat corrompuda que són els jocs florals a la carpa d’un poble qualsevol.
L’espectacle, un compendi d’estils i voluntats, comença un punt incert, descol·locat, però a mesura que transcorren les tres hores de funció es guanya el públic amb picades d’ullet a l’esbart, la sardana, la cobla, els esplais, els versos, la pàtria el festeig i sobretot la sàtira. La quantitat ingent de personatges d’època, mantellines i faixes damunt de l’escenari, juntament amb una complexa i costosa mola escenogràfica mòbil construeixen la festa que suposa un viatge pels records de l’espectador que ha viscut més el segle passat que l’actual.
Fer burla dels valors i tradicions catalanes més casposes es pot veure també com una exaltació de la vàlua cultural. Més si Els jocs florals de Canprosa s’omplen de cançons definitòries d’un estil de vida a la catalana. En un altre moment hauria estat quelcom semblant a Ocho apellidos catalanes, més aviat escèptic, però ara el públic del Teatre Nacional viu cada experiència com una possible analogia a la situació present. D’aquesta manera, el final de l’espectacle esdevé un clam de força que l’espectador no pot fer més que aplaudir intensament, per l’oportunisme i com d’adequat pot arribar a semblar.
Crit Cultural - Serveis culturals 