#LIFESPOILER
Sala Flyhard
Ja és possible saber què passarà durant els pròxims set anys. Les persones que han decidit fer pública la seva vida privada són esclaves d’allò que publicaran en una mena de Black Mirror escènic. Això és #LifeSpoiler, o com fer immensa una idea senzilla l’escenari miniatura de la Sala Flyhard.
Per començar, la proposta escenogràfica fa caure de cul a terra. Ni un teatre de tres metres quadrats és límit prou gruixut per allunyar una construcció boja de l’espai escènic. Així doncs, en una construcció gens sòbria i gens minimalista, amb efectes visuals tan realistes que fan venir atacs de tos, els fets tenen lloc. Esquivant i sobrepassant tòpics i límits absurds.
S’ha de dir: sembla mentida com ja no fa gràcia la comèdia. Les bromes expressament difícilment passaran els filtres que la mirada crítica de l’espectador del segle XXI porta damunt. Només un humor natural, espontani, despullat i sobretot que s’allunya de pretensions d’esdevenir comèdia amb pocs elements aconsegueix arribar a aquell riure tan sincer que s’escapa.
Segueix sumant una peça que alguns els semblaria gairebé versemblant però que, segons quina sigui la perspectiva, tendeix a justificar-se amb un embolic quàntic que amaga perillosament la bellesa de l’espectacle. Uns personatges aparentment plans construeixen un relat complex per acabar, voluntàriament, sucumbint a la realitat pronosticada. Els tòpics apocalíptics s’abandonen amb una pinzellada romàntica, de fugir de l’abisme, sens dubte protagonista.
Així, sincera malgrat tot, espontània malgrat tot, així guanya #LifeSpoiler. Creix per bonica i per sincera gairebé sense voler. Ulls bojos, lliures, veritat dins de la ficció resulten en un parèntesi de no-res singular.
Crit Cultural - Serveis culturals 