Cent anys després de la bomba

Orsini

Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya

May Zircus

Els personatges es creen a si mateixos en un context d’anècdota, on poden oscil·lar entre l’estereotip i la singularitat. Així són a Orsini casualitats ficcionades, valors exalçats davant una anarquia de la ficció a través de personatges burgesos. La bomba que va esclatar al Liceu, però sobretot la que no ho va fer. Un casament pretensiós, però sobretot allò que hi passa darrere la casa. La falsa correlació de fets i la falsa naturalesa de la infelicitat. La ficció, amb un clam comediant d’originalitat, s’aferra a l’esperança de realitat generant un argument esfilagarsat, sense segurament més que mostrar la pròpia vida d’aquells qui se la inventen a cada funció.

La trama narrativa, dispersa, contrasta amb unes interpretacions de drama portat a la comèdia. Contextos s’entrellacen per res més que la casualitat forçada, de manera que la ficció de l’espectacle parteix de la ficció d’aquells qui aparenten una vida en societat burgesa i fora de pla, defensen la seva anarquia també burgesa que els anarquistes de veritat no s’arriben a creure. Orsini correlaciona un esdeveniment amb la cua d’un altre que succeeix en un pla difuminat en pocs segons.

I, de nou, el TNC, quan la sala Tallers és més gran que la gran majoria de sales de la ciutat, presenta una espectacular escenografia, transformada i impactant per recordar que la grandiloqüència és també teatre, és també joc de comèdies i és també una peça experimental amb interpretacions intenses i encaixades perfectament. La companyia solitària, és sinònim de profunds treballs de personatge i en aquesta ocasió brilla precisament per encabir força i donar forma d’humor tràgic a quelcom que cadascú interpretarà diferent.