Catarsi formidable i altres fantasmes

El temps que estiguem junts

Teatre lliure de Montjuïc

ros ribas
© ros ribas

L’espai Lliure torna a acollir l’espectacle de Pablo Messiez després de l’èxit aclaparador de la temporada passada. Val a dir, abans de res, que si bé la interpretació de tot l’equip artístic de El temps que estiguem junts és entregada, haver-ne escollit uns per sobre dels altres com a mereixedors de premis no els defineix millors que la resta de l’equip. Entre les tres grades hi conviuen dos espais temporals diferents que, representats a la vegada, generen una intensitat divertida per qui l’observa.

L’inici de la peça és especialment potent i determina un to que guia tota la trama com una muntanya russa que complementa els dos fils argumentals. La força és tant aclaparadora com críptica i s’assegura de manejar les butaques implicades, que conviuen empàtiques amb l’escena. El temps que estiguem junts força la convivència entre el silenci i el diàleg per superar el dolor. Un mal vingut d’una pèrdua n’obliga uns a parlar i als altres a fugir de les converses per trobar la plenitud en viure les accions. Tothom qui és a escena comparteix una inestabilitat emocional descontextualitzada, només natural als ulls del grup.

A la peça, la música esdevé un bell i enèrgic complement per aquest muntatge de tal manera que sembla que nodreixi de força els personatges, tots ells foscos i espessos amb comptades possibilitats de mostrar-se. El muntatge, basant en l’enfrontament dissonant de contraris resulta ser un plaer visual i emocional, basat en testimonis de relacions en un espai i un temps, el temps que estan junts; tan sols una paret de tot allò que són i el públic s’haurà d’imaginar.

Els comentaris estan tancats.

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: