Festa al downtown

La tienda de los horrores

Teatre Coliseum

latiendadeloshorrores.com

Àngel Llàcer i Manu Guix porten al colossal Coliseum la versió castellana de l’offBroadway “The little shop of horrors”. Seymour alimenta amb la seva pròpia sang la planta d’una floristeria —sense plantes?— que el durà a l’èxit. Ara bé, com una paràbola, el relat és fantasia per fer aprendre a l’audiència que l’èxit no arriba a través de fer mal als altres. Al cap i a la fi, doncs, un conte. Un conte espectacular, però un conte.

El muntatge de La tienda de los horrores presumeix d’aconseguir una estremidora sonoritat a través de la música en directe i timbres de veu de somni, del més protagonista al més secundari, capaços de sostenir belles harmonies entre esbufecs pel canvi de roba —i de perruca— trepidant. Gairebé és així, gairebé magistral musicalment; amb una mica més d’esforç en la dicció, ho seria sens dubte.

Gràcies al gran pressupost de La tienda de los horrores l’espectador pot gaudir d’una escenografia colossal, que compta amb interessants innovacions tècniques. Hi ha hagut una aposta forta, per la qualitat i per una estratègia de màrqueting que els permet captar mirades arreu —fixeu-vos amb el fulletó quan hi aneu. S’espera l’èxit de La jaula de las locas. Si bé és cert que segurament es troba lluny d’aconseguir connectar emocionalment, és més que una peça comercial. No és només diners, és qualitat i precisió, és buscar les millors peces per construir una bona unitat a ulls de tothom, menys d’aquells —menys habituals del Coliseum— qui esperen més transcendència de tot el panorama teatral. En el fons, per norma general, són només danys col·laterals.

Que sigui dit, però. Hi havia un fil d’èxit que no s’ha estirat prou i, avui dia, s’hauria d’haver fet. Es tracta del personatge d’Audrey, que a vegades arriba a ser Audrey I i acaba d’aplanar-se del tot. Audrey és una víctima maltractada, amb mancances emocionals potents i l’autoestima baixíssima com a resultat. La tienda de los horrores és la història d’Audrey II, podria deixar respirar aquesta petita mina d’or però decideix enclaustrar-la en el punt superficial, la pàmfila de sempre, la que només és digna de ser l’Audrey que va inspirar el nom de la planta.