Teatre per connectar, no per desconnectar

El temps que no tindrem

El Maldà

EL-TEMPS-QUE-NO-TINDREM_horizontal-1

Tercera peça d’una trilogia de l’amor creada per Alícia Serrat. Aquesta vegada és sobre l’amor primigeni, el més pur i intrínsec de les persones. El temps que no tindrem treballa des del passat, des de revisar una història una vegada se n’ha viscut el final. La peça és un relat per capítols més i menys destacats de la vida de l’Edu, però partint de la seva família i els canvis que ell hi ha portat.

De les mans del públic, que respira la història a un pam dels artistes, van apareixent els records amb banda sonora. La presència musical, tot i ser permanent, es manté el luxe d’aparèixer en la seva màxima esplendor puntualment, i en la majoria dels casos meravellosament íntima. Malgrat tenir el típic número musical, segurament inevitable, la majoria de l’obra es despulla de grandiloqüències per portar el cant al relat. Res és excessiu, perquè el Maldà garanteix una mirada de ben a prop que permet parlar a cau d’orella a tothom.

El temps que no tindrem és un exemple de teatre de prop, que cobra sentit a través del mateix espectacle. S’enriqueix a base de repetició, perquè una melodia dolça s’entén d’una manera en un moment, i d’una altra en un altre, i un altre. Posa especialment la pell de gallina pel fet que permet connectar en lloc d’allò que està tan de moda buscar quan es va el teatre, desconnectar. Un espectacle és màgic si cada persona de públic viu el seu propi viatge, la seva pròpia història d’El temps que no tindrem mentre respira allò que l’equip artístic està representant.

 

Els comentaris estan tancats.

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: