La Rambla de les floristes
Teatre Nacional de Catalunya
Josep Maria de Segarra, autor de la primera meitat del segle XX, va situar l’Antònia com a florista de les Rambles de Barcelona en una època mig segle anterior. Absolutament tota en vers, La Rambla de les floristes és un espectacle amb personatges del segle XIX per representar sentiments i moral, segons Segarra, més atemporals. Jordi Prat i Coll, el director, li pren la paraula i després de l’estripat Canprosa, dona vida a l’obra amb dues dimensions d’espectacle superposades.
Per una banda, les floristes de La Rambla, sobretot Rosa Boladeras en su salsa totalment, presencien i són còmplices de la vida d’aquells qui la passegen i troben en la florista una confident, que de la mateixa manera se sent responsable de dir la seva en tot. Es desenvolupa així, un relat de costums, d’amors i desamors. Per altra banda, l’essència intemporal de La Rambla, que es respira de forma espiritual des del fons i es viu en cada esdeveniment al llarg del temps. Els personatges van prenent part en la història, però són sempre damunt l’escenari, al fons de La Rambla, com a essència de tots els temps, despullats d’època i amb pinzellades d’actualitat.
S’obre, doncs, un nou hemisferi de La Rambla de les floristes en el qual el gènere dels personatges és irrellevant. És també amb aquesta mirada que apareixen elements molt de La Rambla de l’avui que complementen l’estètica de la peça, mutable. Guanyen presència una dansa ja massa fora de lloc, però que complementa la re-lectura en la profunditat de l’espectacle. Malgrat tot, a diferència d’altres clàssics representats, el treball del vers i el reforç a la veridicitat i aferrament al relat original, La Rambla de les floristes esdevé una, en major i menor mesura, molt bona representació d’un espectacle en vers, que enfoca la mirada femenina de l’època descrita. Ara bé, ni és política ni és reivindicativa, com altres se n’han vist.
Crit Cultural - Serveis culturals 