Teatre de lluny que impacta de prop

Paisajes para no colorear

Teatre Lliure de Montjuïc

paisajes para no colorear
Nicolás Calderón

Durant una estona i per voluntat pròpia en el temps d’oci, uns quants privilegiats de la capa de la Terra paguen per veure el resultat d’un procés de creació col·lectiva que encarnen nou intèrprets que es descobreixen i prenen consciència del món que viuen. Paisajes para no colorear parla des de la violació de drets humans a Xile per evidenciar que el problema és global, perquè les experiències que escullen visibilitzar per la peça deixen al descobert realitats sensiblement integrades arreu. Les nou adolescents d’entre 13 i 17 anys treballen des de les situacions personals i demostren molt més autoconeixement i molta més consciència de lluita feminista, social i cultural que, segurament, la majoria del públic.

Paisajes para no colorear té molta cura del muntatge. Al Teatre Lliure són molt conscients de l’espai que omplen i sobretot exploten a través del so. Per exemple, a través de la veu cridada personal o, des del micròfon, més llunyana. Parteixen d’un espai força buit, per donar més focus als seus propis cossos com a arma de reivindicació. Té un enèrgic paper la dansa, el reggaeton, que segurament és la banda sonora de la peça i de les vides de les nou noies. Xocant, precisament perquè és un estil de música que s’allunya de l’estàndard de feminisme, però els dona força, agilitat, coordinació i empaqueta el missatge. Per altra banda, usar càmeres i pantalles en directe, a part d’aportar mirada moderna i digital, també apropa i fa evident l’entrega de les actrius. Així, els elements que puguin usar i la llum determinaran la frontera difusa entre la intimitat exposada i allò que és públic.

El conjunt de Paisajes para no colorear treballa una estètica molt violenta, incòmode, dolorosa, que del viure de les actrius visqui el públic. Les actrius traspuen, però, també, una germanor que uneix a més tot un poble. Res a dir, cap queixa perquè cada persona espectadora venia al teatre amb una imatge prèvia esbiaixada, eurocèntrica, adultcèntrica a més dels estereotips que cadascú treballa per treure’s de l’imaginari. El projecte demostra que s’ha d’escoltar molt més a les preguntes i raonaments de les adolescents, perquè està arribant una onada d’energia alliberada i alliberadora fruit de massa sacrificis i sofriment.

Un espectacle sencer de realitat, que activa, que no està per calamitats del passat sinó pel seu present amb la mirada cap al futur. Perquè és des del canvi que hi ha perspectiva. Ignacia, Sara, Paula, Daniela, Angelina, Matilde, Constanza, Rafaela, Arwen i totes les Sofia del món sacsegen durant una estona aquest públic acomodat del Lliure que s’aixecarà a aplaudir avergonyit d’haver pensat que la Re-Sentida potser haurien vingut a jugar a fer teatre polític.

Els comentaris estan tancats.

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: