I si el temps deixés de ser l’obstacle?

Una habitació buida

El Maldà

unahabitacio buida
Laia Serra

Acabada de sortir d’Eòlia, la jove companyia prova els escenaris amb Una habitació buida. És una proposta que certament té un genial plantejament: potser un dia la tecnologia i el “big data” permetran donar vida de nou a través de la intel·ligència artificial a persones que no hi són. Segurament és un pronòstic bastant exacte del que està a punt de passar. Llavors, pel mòdic preu d’una fortuna les persones podrien dedicar una hora del seu temps a trobar-se amb aquesta persona sense límits més que la imaginació: una idea d’inici de relat digne dels millors capítols de Black mirror.

Tres històries en tres habitacions són el desenvolupament d’un conte completament i repetidament anomenat fictici darrere d’aquest plantejament que busca la versemblança. Des de bon principi, Una habitació buida posa totes les cartes són sobre la taula, però es descobreixen de mica en mica, a força d’estirar i bellugar el fil temporal. Els personatges d’Una habitació buida exposen emocions molt humanes en una ficció plantejada com un conte, que parla de veritat sense ser de veritat i genera un context estrany, que ha escollit ser un somni d’una nit d’estiu de Shakespeare davant d’un sense ficció de TV3.

Una habitació buida, per altra banda, és un musical en pocs metres quadrats. Sempre és un plaer anar a veure musicals al Maldà perquè es podran escoltar sense necessitat de micròfons i ningú haurà de cridar. De fet, compto les hores que deuen quedar perquè cantar a cau d’orella, amb veus que brillen per la seva singularitat sigui la moda oficial als musicals. I encara és més un gaudi quan es descobreix que la música és, com només podia ser, de Clara Peya.

Aquest teatre-raconet acull una posada en escena simple, perquè la proposta necessita eixamplar espai en ser tantes persones damunt de l’escenari. Així mateix, el treball estètic de vestuari i maquillatge contrasta amb els quadres que omplen la sala i en aquesta ocasió s’amaguen darrere la grada llargueruda.

Així doncs, en un record emboirat, de futur revelador i humanitat dolorosa en actituds i decisions dels personatges, un conte a cau d’orella sona suau per dir que el temps, tal com el coneixem, ja s’ha acabat.

Els comentaris estan tancats.

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: