Em fa vergonya dir que tinc por de morir

Posaré el meu cor en una safata

Teatre Lliure

cor safata
Ros Ribas

Posaré el meu cor en una safata és un desafiament. Com que la mort incomoda, Carla Rovira opta per deixar en evidència aquesta sensació, no només posant-la en la safata, sinó també buscant els límits del públic. Si un petit percentatge de les persones del públic marxen esverades perquè és una falta de respecte ironitzar amb la mort, desitjar que altres persones morin i fer el ridícul, l’espectacle ha estat un èxit. Ho haurà estat perquè voldrà dir que tota la resta han captat de maneres diferents un exercici de provocació i de fer-se preguntes sobre les idees més empolsegades de l’armari.

Només començar l’espectacle, Posaré el meu cor en una safata ja recorda a l’inici de Paisajes para no colorear, i quan un espectacle recorda a un altre fa que inevitablement el que es va sentir en el primer es traslladi en el segon. Si algú més ha gaudit de totes dues obres que recentment s’han vist al Teatre Lliure, captarà i gaudirà de l’enllaç (casual?).

Posaré el meu cor en una safata treballa per capes diversos estils d’escena. Hi ha autoritats canòniques del teatre proposant arguments d’autoritat, hi ha actors i actrius mostrant la seva petita versió de realitat a través de la seva curiosa relació amb la mort, i hi ha un relat testimonial petitó que es fa gran gràcies als recursos audiovisuals. D’aquesta manera, hi ha teca per tots els gustos fins al punt que, gaudint una mica massa per exemple de la festa de trencar la quarta paret o de conèixer la vida professional macabra de part de l’elenc, farcir d’un relat ficcionat, sigui real o no, en forma de conte, pot arribar a venir menys de gust. (Una mica com les escenes de Frodo i Sam de camí al món del Fat al Senyor dels anells, que en comparació amb les altres tenen menys interès, tot i mostrar el missatge fonamental de la peça i donar raó al títol.)

Carla Rovira ha pogut fer realitat, gràcies als Ajuts a la Creació Carlota Soldevila, alguns dels seus desitjos allunyats del seu habitual teatre de tu a tu (diva se nace, y también se hace) gràcies a, segurament, un dels pressupostos més elevats amb els que ha treballat. Per una vegada la proposta és pretensiosa, amb milions de combinacions de llums diferents, amb plataformes que pugen i baixen a més de ser pantalles gegants i amb un piano a dalt de tot només perquè ve de gust. Tot forma part d’un manifest el principal objectiu del qual és vacil·lar, prendre el pèl al dogma.

La mort fa por però és l’acte més democràtic de tots. Carla Rovira parla de morir però no de viure amb la mort, de manera que la seva creació no és emotiva, i s’estalvia ser sensible, thank God. Precisament, té molt més de controvertida i batalladora perquè no es posa en cap jardí més que el camí individual cap al final inesperat, inevitable i enigmàtic. En el procés treballa amb l’espectacularització de mort de les persones, cerimònia i producte cultural de masses, però també en la mateixa magnitud, treballa amb la dimensió que està prenent la imminent mort del món. Al final, el fet de morir és l’inici del canvi i per això Posaré el meu cor en una safata és un pica-pica de temes treballats a la vegada sense voluntat ni possibilitat de fer un triatge.

Tot sigui dit, tema a part, l’homenatge encobert a professionals de la medicina pal·liativa, que era el meu must have de la proposta i motiu pel qual en vaig parlar a la República del Punt Avui, hi és present i reforçat.

One thought on “Em fa vergonya dir que tinc por de morir

Els comentaris estan tancats.

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: