Ball de màscares en l’era digital

La mascarada

Teatre Akadèmia

David Ruano

El burgès gentilhome de Molièrie i Lully, en aquesta versió La mascarada, va estrenar-se davant la cort de Lluís XVI el 1670. Era una comèdia que combinava teatre, ballet i música sobre família i lacais del senyor Jourdain, un home enriquit que comença a fer classe per aprendre a ser un influent burgès. La presa de pèl dels erudits al jove cap de suro es combina amb les peripècies de la mare, i la filla, per casar-la amb un noi que no és prou destacat per tenir l’aprovació de l’aprenent d’influent. Llegeix si vols l’argument sencer.

La companyia Els Pirates s’han preguntat si una comèdia del segle XVII podria tenir amagada una versió actual si es rascava una mica. I efectivament. Més que mai les influències segueixen sent una prioritat i el saber que es pot mostrar és més que mai a la brevíssima distància d’un like o un follow. Així de senzill; una proposta amb roba d’època, instruments i música del nivell d’un clavicèmbal, vocabulari erudit i relacions socials del 1670 pot complementar-se amb la fruita de moda, l’alvocat, i un patinet elèctric.

Els punts màgics d’un text còmic com aquest queden reforçats pel dinamisme, agilitat a contrarellotge, i fins i tot rapidesa que hi aporta la proposta. Apuntem com a autocrítica: ens queixem que a vegades una obra és massa ràpida i ens perdem alguns detalls de fons, però no estem disposades a estar més de noranta minuts assegudes als bancs del Teatre Akadèmia. No obstant això, La mascarada guanya per converses d’amagatotis, confessions al públic, interpretacions caricaturesques, i, per descomptat, la música. No sé si ja hi era o s’ha afegit perquè, com és aquest cas, moltes vegades es té l’oportunitat de veure adaptacions i versions però no s’havia nascut el 1670, dotar d’harmonitzacions i interpretar-les gairebé amb sorna és una aposta genial.

La mascarada se centra en els absurds reptes de l’univers de les influències d’avui a través d’una comèdia de fa vora cinc-cents anys. El resultat, una peça divertida en la qual de nou brillen artistes polifacètics i amb una comoditat enorme a l’escenari, especialment Laura Aubert. La proposta és divertida en essència. No pretén canviar res, ni emocionar o fer bullir la sang. És un exemple més que al teatre s’hi pot anar a gaudir,  a riure’s dels altres i de nosaltres. També és cert, però, que agafar Molière i interpretar-lo sense filtres hauria estat excessivament desactualitzat. Els Pirates li han sabut treure la pols però només una mica, posant el focus en certes relacions i comportaments, sobretot pel que fa a l’amor i la convivència que, si bé per Lluís XVI s’haurien entès d’una manera, ara tenen molt més sentit amb una mirada revisada.