Parlo d’amor i parlo de tu, però et sorprendràs

Let me down slowly

Barts Club

letmedown
Desirée Gómez

Aquesta aposta jove parteix de la premissa que, igual com els carrers de Barcelona i les persones circulant-hi, l’amor es regeix per unes normes estrictes que defineixen què és amor i què no ho és, i com ha de viure l’amor cada persona. Així doncs, en una primera part de l’espectacle, Let me down slowly segueix el rastre de vuit persones i la seva manera de viure relacions poliamoroses amb vincles diversos a través de les eines i els codis més actuals. Es presenta moderna, disposada a trencar amb les idees preconcebudes des d’una perspectiva un punt clàssica i treballada innocentment. Mentre es desenvolupen els relats de manera simultània, veiem arquetips modernitzats i complicitats nervioses entre membres de la companyia.

Ara bé, aquest espectacle, tot i haver-se construït minuciosament i col·locant paraula per paraula un discurs experimental i amb perspectives obertes, acabaria sent una mica més del que es pot trobar a tot arreu si no fos perquè, en un exercici d’honestedat, canvia radicalment de cop i volta. Let me down slowly traspassa la frontera de què és el teatre per parlar de realitat, de les persones i les seves experiències i arribar on la ficció no els permet arribar. Amb això es posa el públic a la butxaca que supera amb escreix les expectatives que generava quan pujava les escales del Barts Club.

De manera transversal la proposta es concedeix espais de comèdia, d’emoció i fer-se preguntes, amb la voluntat de mai deixar clar si es tracta de ficció o realitat. Amb la mirada alliberada d’esquemes ja no caldria que busquessin amb tanta energia tancar el relat perquè la història dels personatges, que potser reflecteixen estadis personals a més d’experiències anònimes, ja no és l’obra; l’obra són actor i actriu usant la seva vida com a eina de transformació social.

Let me down slowly són joves artistes que redefineixen els discursos que algú ha imposat per a la seva manera de relacionar-se. La proposta de la companyia Afflictus mostra ara i aquí que fer l’amor i fer teatre tenen l’un i l’altre els límits permeables i difusos. Aquesta proposta, amb limitacions tècniques, recorregut interpretatiu per caminar i valentia somiadora per monetitzar un producte casolà necessitava trencar amb estigmes per no caure al parany d’intentar semblar i no ser. Una sorpresa a mitja pel·lícula.

Els comentaris estan tancats.

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: