Masclismes i conservadorismes que no passen de moda

La invasión de los bárbaros

Teatre Gaudí

invasion de los barbaros
Juan Terol

La invasión de los bárbaros és un quadre que una de les conservadores del Museo del Prado va amagar durant la Guerra Civil per evitar que caigués en mans franquistes. A més de ser una obra d’art, també dona nom a aquest espectacle de la companyia valenciana Arden, al Teatre Gaudí. Representa a la vegada la coacció i tortura a la conservadora el 1939 i una audiència de l’alcalde d’un poblet proper a València amb una ciutadana que sol·licita obrir una fossa de la Guerra Civil dins del seu terme municipal el 2009, en ple desplegament de la Llei de Memòria Històrica.

L’espectacle es planteja com un desenvolupament simultani de tots dos fils argumentals, i la conceptualització de l’espai és el que atorga màgia a la proposta: una sola taula, als extrems de la qual hi succeeix cada relat de manera alternativa. El contrapunt de l’escena és una projecció audiovisual també en la línia minimalista, que permet combinar amb aire entremig la composició simultània que s’ha ideat. L’acompanya música popular de l’època, però el que és veritablement punyent són tant els silencis com les paraules agudes que professen tots quatre personatges.

Així doncs, amb el públic a tocar, totes dues històries es complementen per augmentar la tensió fins a màxims en un espectacle que passa en un tancar i obrir d’ulls. Interpretativament requereix un exercici exigent perquè el flux narratiu s’atura amb l’alternança de canvis d’època, però els personatges evolucionen en silenci i en la foscor sense abandonar l’escena en cap moment. Pren especial importància, doncs, allò que passa però no s’arriba a veure, a més de les intencions que mai no s’arriben a realitzar però s’hi queden a tocar.

Amb setanta anys de diferència no han canviat gaire més que les formes i la manera de vestir. La invasión de los bárabaros evidencia, primer de tot, uns rols de gènere arrapats a la cultura d’aquest país, però, sobretot, que la retòrica i la política segueixen en punts, com a mínim, molt similars tot i el temps transcorregut. La història està destinada a repetir-se, és el comentari de moda, i aquesta obra n’és una prova més, malgrat ser ficció. La impressió de la proposta, més enllà del llenguatge agut, la tensió constant i la crueltat dels esdeveniments, rau en la semblança entre les dues històries.

Una vegada més, descobrim teatre visibilitzant allò que políticament s’enterra; teatre per apropar històries que ben aviat passaran de memòria a història; teatre que es respira ben a prop i eriça els pèls pel passat i pel present.

2 thoughts on “Masclismes i conservadorismes que no passen de moda

  1. Dos moments històrics, dues èpoques magistralment combinades que desenvolupen uns fets connectats entre ells per la memòria històrica que tant de bò mai deixi de ser Memòria. L’espectador constata que tot i els anys transcorreguts les conductes no han evolucionat gaire i encara son facilment reconeixibles en el mon actual.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: