Comprar l’amor ideal

Demà

Sala Beckett

Anna Miralles

Ens situem en una distopia on els drets civils són de paper i la indigència ha quedat totalment prohibida, no només una mica com passa aquí. Els rics en poder però pobres en efecte poden pagar per trobar la seva parella ideal en un espai construït per no ser enlloc però estar subjecte a la mirada dels altres en tot moment. El text que ha escrit Helena Tornero per La Virgueria fa un cercle al voltant d’una història d’amor per parlar, mentrestant, de tota la resta.

Demà arrenca amb una escena final desconcertant, que només pren sentit amb el transcurs dels esdeveniments en ordre invers, de manera que es va entenent a mesura que ja ha passat, amb el risc que sigui massa tard. És cert que els artistes estan millor a mesura que avança i, per primera vegada, en l’origen de la història estan en plenes facultats sense que això perjudiqui al final del relat, que es podrà gaudir dues vegades i almenys una s’entendrà.

Les paraules escollides, la circularitat de la trama i el do d’orador que tenen alguns dels artistes permet trobar en Demà escenes molt bones i molt dures sobre les desigualtats, com els diners ho fan absolutament tot possible i la idea de prohibir per alguns o merèixer-ho tot per altres. És clar que no busca ser realista, només generar aquestes imatges amb tanta força que sí que guanyen en l’espectacle, més enllà de la combinació de temes estranya que pugui ser l’obra. És doncs un espectacle perfilat, ben muntat, on els moviments i les mirades intenses congelen l’espectador.

Sobre això últim. La sala de dalt de la Beckett és molt freda i ressona. Col·labora doncs, en dotar d’artificiositat la construcció generada sobre l’amor. Ara bé, si l’escenografia i el vestuari assenyalen la impersonalitat, si la música contribueix en donar un aire distant i metòdic, si la dicció és perfecta per a qualsevol sala menys aquesta i la història és desconcertant fins que es clarifica, és normal que la peça deixi una mica freda en acabar.