Huracà de dues setmanes, com a mínim

L’huracà

Sala Tallers del TNC

Dimecres 11 de març vaig tenir la sort de poder anar al teatre just abans que comenci un període llarg de sequera cultural. Més enllà del greu que em pugui saber el fet de deixar de practicar una de les activitats que més gaudeixo, em preocupa seriosament com patirà el sector les conseqüències de la pandèmia. Ahir l’equip artístic de L’huracà vivien amb emoció el que serà la preestrena i final, de moment, del seu espectacle. I em sap doblement greu, perquè aquest tipus de treball no es pot fer des de casa i són poques les produccions que remuneren els assajos, de manera que hi ha molts professionals que estan quedant amb una mà al darrere i l’altra al davant.

L’huracà em va semblar una peça, tot i especialment retrògrada en les formes entre personatges, punyent pel que fa a violències masclistes i maltractament psicològic. És una proposta que s’hauria arrodonit amb els dies, perquè ja comptava amb un muntatge estètic i una interpretació honesta dins del dramatisme. S’hi van veure emocions, interpretacions sorprenents, música, i, el millor, més dones que homes. La vetllada va ser bonica i emotiva, a més en tot moment es respirava un ambient de músics del Titanic.

Començar a cavil·lar sobre possibilitats conspiracionistes o criticar l’alarma social no crec que vagin d’acord amb la situació de dol que viu el món de l’espectacle avui. Per la seva soledat, els personatges de L’huracà estableixen llaços molt tòxics entre ells, i penso que aquest és un moment especialment fonamental per activar lligams de cura. No arribem a copsar si tot això que ens arriba és i serà tan gran com temem, però només desitjo que el mal d’avui sigui el bé de demà i no deixem que un virus s’endugui les ruïnes del sistema a partir de les quals haurem de reconstruir la societat que volem.

White horse/TNC