DES-ESPERA
Les Impuxibles, La Mercè 2020
Ha arribat un moment en què la Clara i l’Ariadna Peya tenen uns estàndards de creació tan alts que només sentir parlar de Les Impuxibles ja mouen marees. Treballen i reflexionen sobre temes com la identitat de gènere, la violència sexual, les malalties mentals, i ara, les relacions de parella, sempre d’una manera molt personal. L’elecció d’aquest tema, enfocant-se concretament en l’amor entre una dona més gran i un home molt més jove es presenta menys d’interès general que en altres ocasions.
En aquest espectacle la música és una mica més protagonista que en altres ocasions perquè ha estat la base de la creació posterior del muntatge. Així doncs, la composició de Clara Peya ha estat la mitjancera del procés creatiu, tan identitari com sempre. Ara que suite TOC núm 6 torna a la Sala Beckett, veiem en Des-espera un exercici procedimental de reflexió més madura, on es nota el pas dels anys en l’elecció de punts de partida. Hi pot haver una relació sana i sincera entre una dona més gran i un noi molt jove? Quin efecte té en les relacions el que l’entorn espera d’elles?
Tot i el fred del cap de setmana de La Mercè, la proposta es respira molt propera, molt humana i molt viscuda. En Des-espera s’hi veu de nou el cor i entranyes de les germanes Peya, aquesta vegada combinats amb una dosi extra de frescor a càrrec de Marc Soler. A l’aire lliure i amb voluntat de viure’s encara més sincera i orgànica que mai, esdevé una proposta eminentment estètica, més suau que subversiva. Un tema tan específic dona joc per plantejar-se però, la relació de poder intrínseca a les relacions de parella, i demostra així que la companyia Les Impuxibles evoluciona igual com ho fa la vida personal i la carrera professional de les seves membres.
Des-espera és un espectacle de dansa, malgrat que ho és des d’una mirada molt més híbrida. El moviment i les paraules puntuals s’entenen molt més com a guies del flux d’emocions, aportant-hi coherència, fins i tot, i contenen molt més diàleg que coreografia de precisió tècnica. Arriben així a construir bellesa des d’un altre camí, diferent d’altres produccions que inclouen la dansa.
Així doncs, el públic troba l’essència esperada en aquest espectacle, en la música renovadament intensa, la mirada personal i pròxima, i en la multiplicitat de llenguatges. Hi troba un teatre com a procés de reflexió, si bé més específic, treballat des de dins i autogestionat en l’execució. Sempre és meravellós veure que una peça es va creant en el mateix escenari, des de l’espai sonor a les llums en un sol ecosistema.
Crit Cultural - Serveis culturals 