Comèdia de la vida

Els porcs també mengen verd

El Tantarantana

La sala Baixos22 del Tantarantana arrenca aforament al 70% amb Els porcs també mengen verd, una comèdia en quatre actes. Amb relativament bon ritme i una música múrria, la peça es desenvolupa en una escena ambivalent, entre simbòlica i pràctica. El text d’Andreu Rifé genera un espai per riure’s de les misèries aprofitant que es treballa des del pla de la ficció. Sens dubte, genera sentiments contradictoris.

Preguntar-se si “podem fer humor sobre qualsevol cosa?”, segons com, ha deixat de ser un punt de partida nou. Ja sabem que es pot fer humor d’absolutament tot però que mai hi haurà unanimitat en les rialles. Sabem també que parlant i fent conya els temes sensibles i els tabús es normalitzen de mica en mica, i som conscients que la majoria de vegades la incomoditat desperta més l’humor que qualsevol altre intent de fer riure. Ara bé. Una pàtina innovadora recobreix aquest espectacle tens, bèstia, i que genera imatges patètiques comparant en tot moment persones i porcs.

Personalment en faig una segona lectura. Potser és la falta de referents en escena o la tendència a l’empatia. La qüestió és que sovint em fixo una mica més, sense desviar l’atenció al conjunt de l’espectacle, en les figures femenines d’una història. En aquest cas, Rifé presenta dues dones enemigues, que s’odien. La direcció interpretativa les ha conduït a actuar, amb encert, de formes oposades, una molt tibada i l’altra barroera. I podria tenir sentit, perquè la violència agrada al públic, però més si és familiar, més si és per amor, i més si implica dues dones estirant-se els cabells.

El gran èxit d’aquest espectacle és precisament la duresa, l’humor negre, la crueltat de representar una comèdia des de l’instint més natural i més incòmode de supervivència davant del maltractament. A Els porcs també mengen verd els personatges desvariegen i es mostren salvatges, i també garrins, precisament perquè trepitgen fort per sobreviure contra l’abusador. Humor contra la por; és un matís insòlitament genial.

En conjunt, l’escenari rocambolesc acaba sent graciós, a més de comptar amb interpretacions una mica pallasses i detalls de guió purament humorístics, i així esdevé la comèdia violenta buscada. És humor entendre la seva actitud, però aquest espectacle corre el risc de ser entès com la rabieta burra d’un germà marginat contra l’altre, vegetal, amb amants amunt i avall, sumat a l’escatològica comparació porcina.

Val a dir que la interpretació sòlida de tots quatre artistes damunt de l’escenari, en escenes còmiques i en imatges dramàtiques, és impol·luta i veraç, fet que no sempre passa quan es treballa des del pla de la pallassada. Finalment, doncs, cal plantejar-se: pretenia Els porcs també mengen verd ser llegida des d’aquesta mirada?

Fotografia: David Tarrason

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: