De dol, Sala Atrium (representació amb Carles Goñi)
Queralt Riera ha escrit un sol text, o dues versions gairebé iguals, que ha personificat amb dos artistes, un actor i una actriu. Mateix text, mateix procés creatiu, representacions alternades. El públic, però, a no ser que decideixi fer doblet, només en veurà una. Saber que l’espectacle que s’està veient és només mitja cara de la simetria però alhora l’és tota, desperta força la curiositat.
De dol és un monòleg durant un any, entre aniversari i aniversari, en el qual el protagonista, Ofèlia o Hamlet, veu passar la vida mentre dura el procés de dol per l’absència dels pares. La proposta es divideix en capítols per aïllar reflexions i pensaments, que si bé poden ser clarificadors per donar aire entre contrastos emocionals, semblen estranyament pàgines singulars d’un diari personal.
Més enllà de l’estructura del relat, a l’escenari de la Sala Atrium hi ha un sol artista completament al descobert, sense el confort de cap element escenogràfic més que una cortina brillant de festa d’aniversari que separa el món interior i la realitat d’allà fora. Per aquest motiu s’aprecia l’exercici d’interpretació intensa i dura, en el meu cas de Carles Goñi, que mostra un ecosistema íntim.
El resultat, una peça una mica tràgica i desconcertant, que es va contextualitzant sola, però que en qualsevol cas té la durada i evolució justa per captivar l’atenció de les persones assegudes en seients alterns, que veuen com ferides obren ferides antigues. De dol és una història dura d’empremtes del passat i del present, de família i de soledat.
De dol es completa a la ment de cada persona del públic imaginant si l’altra versió d’Ofèlia o Hamlet, serà prou convincent en el relat. Es posen de manifest, així, els estereotips de gènere que duu cadascú a la seva motxilla, per la sorpresa que pugui generar un fet, nom, o sentiment atribuït a una persona de gènere masculí o femení. Perquè, de fet, el que veiem són emocions d’una persona, tant se val si és Hamlet o és Ofèlia. Noms de ficció per representar històries sense nom, de ningú i de tothom.
Crit Cultural - Serveis culturals 