Una eternitat lliures en una parcel·la

La nosta parcel·la

Espai Lliure

Un amenaçador sostre de llums led dirigeix la peça, immersa lluny del temps i en un espai que no és res més que sorra i silenci. La nostra parcel·la deixa el públic a la mateixa situació que les dues dones que han aparegut per sorpresa en l’espai: no sabrem en cap moment què és, ni sabrem si té sentit.

Lara Díez Quintanilla segurament ha fet l’exercici macabre de plantejar-se com reaccionarien dues persones si es trobessin en un espai quadrat tancat de cop i volta. És un espai sense res ni res a fer i, per tant, recursos, experiències, i l’actitud que tinguin les persones que s’hi troben servirà per determinar com serà la seva convivència en el petit espai. I encara hi dona una volta més quan incorpora la desigualtat en un univers de possibilitats de socialització.

La nostra parcel·la és una proposta insòlita, recargolada per gust. El públic es resisteix, mentre testimonia una parcel·la d’història descontextualitzada, a pensar que caldrà un desenllaç, una explicació de la situació presentada. Hi interpreta, però, infinits paral·lelismes, sobretot ara que cobren un nou sentit després d’haver-nos trobat tothom en la nostra parcel·la particular del confinament, també sense res a fer i amb la necessitat de normalitzar la convivència.

A més d’estranya, la proposta és divertida per la rodonesa dels personatges. Judit Farrés i Marta Marco necessiten organitzar el buit de maneres diferents. La supervivència davant de la incertesa i l’organització innecessària desenvolupen dos personatges heterogenis, forçats a conviure de manera molt humana. Naturals i quotidianes fins al punt que es fa difícil no percebre la similitud entre un reality show televisiu i les quatre bandes de l’Espai Lliure.

La nostra parcel·la travessa esquemes preguntant-se sobre la por de no entendre res, de no tenir res a fer, i de la falta d’explicacions. Val a dir que és enrevessada per gust, però permet passar una bona estona enriquida d’interrogants i d’una interpretació espontània.

Un bon final per a la trilogia El buit de la parcel·la oblidada, amb Omplint el buit i Les oblidades.

© Sílvia Poch

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: