Estimar el personatge més odiat

Avinguda Nacional

Sala Beckett, 25 de novembre de 2020

Què passa quan el protagonista d’un gairebé monòleg de gairebé una hora i mitja és el dolent? Vandam és un espectre de neonazi a la República Txeca, subjecte singularment actiu de la Revolució de Vellut. És un personatge que, en una construcció escenogràfica entre un bar i un garbuix mental, desclou les capes de la seva vida fins al punt que el públic arriba a sentir una incòmoda empatia. En aquest bar, amics i reminiscències del passat gaudeixen de la seva agradosa companyia entre baralles, renecs i beguda per esborrar-ho tot amb rialles amargues.

Sempre és un plaer la música en directe, i en aquest cas un dels personatges desenvolupa el que podria ser la banda sonora de la vida de Vandam i marca també el ritme i to de l’escena des d’un lateral. La peça estrella, el Vandam que recorda a El bon lladre que el mateix Josep Julien va interpretar fa la tira de temps. Sens dubte l’actor desenvolupa una interpretació colossal, completament rodona, que omple l’espai i fa ballar la tensió de l’escena al seu gust. Així s’exacerba el contrast amb els altres personatges, volgudament rígids, volgudament freds i distants en el viatge mental i emocional del protagonista per la narració del drama que ha estat la seva vida.

Avinguda Nacional és una closca de castanya per a una persona que és espines i cor tendre a la vegada. Per a una realitat desagradable i per a un ésser embullat del protagonista, la construcció escènica a la sala de dalt de la Beckett ofereix l’abandó i desgast idoni que requereix Avinguda Nacional. La conformen èxits, com l’espai ressonador que genera un ambient d’eco desordenat, però també treballa propostes que es viuen a mitges entre funcionals i ambigües. La pintura negra és perfecta, fosca i tan inesborrable com la sang, però la proposta d’ombres i projeccions no acaba de resultar. Les imatges en l’espai es queden a un pas d’aconseguir que cada assistent contingui l’alè amb els pèls de punta, fet que la tensió en el to del diàleg aconsegueix bastant, també és cert.

Així doncs, la proposta és dura i també és eficaç en la construcció d’un individu per capes. Ell es mostra desagradable en l’agudesa, tant de la interpretació com dels matisos d’un text natural i molt simbòlic, que el fan caminar per la corda fluixa entre víctima i maltractador. Un espectacle ben fet, que s’allarga una mica massa fins al punt que te l’emportes a casa.

Per últim, un apunt vinculat a Avinguda Nacional necessàriament però com a detonant d’una reflexió més transversal. Ara per ara comprar entrades a primera fila d’un teatre sense escenari, fossar o platea tradicional és més tirant a valentia agosarada que mai. Em preocupa adonar-me que la súper singularitat dels espectacles de ben a prop, aquells en què veies tremolar la parpella de l’artista, ara fan respecte. Només espero que, de seguida que puguem, recuperem el cul inquiet i deixem de patir perquè l’artista s’acosta una passa més o menys, expulsa un capellanet més o un de menys, i deixem de buscar les butaques del mig quan sabem de bona tinta que espectacles a cau d’orella es respiren millor des de les primeres files.

Kiku Piñol