Moscou, on no anirem mai

Les tres germanes

Teatre Lliure, sala Fabià Puigserver, 9 de desembre de 2020

Després de l’Ànec Salvatge d’Ibsen també al Lliure, que combinava una adaptació d’autoria cèlebre amb un repartiment de qualitat i renom, l’equip de Les tres germanes juga el mateix as de la màniga amb la intenció de renovar els èxits passats. Per a Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique és una gran notícia que puguin comptar amb prou pressupost, perquè els ha permès fer virgueries escenogràfiques amb públic a dues bandes i una peixera al mig. Més enllà de visibilitzar, segur que per casualitat, una tranquil·litzadora bombolla de protecció, obliga l’espectadora o espectador a fer un esforç extra per destelevisar una proposta que per sonoritat, en primera instància, queda llunyana. De seguida, però, la banda sonora escollida amb molt de gust i la humanitat i rodonesa dels personatges retorna cada peça al seu lloc.

Les tres germanes és una història que no comença ni acaba, és més aviat un seguit d’instantànies d’una vida. La trama testimonia un camí intens de l’Olga, la Maixa, la Irina cap a cap lloc en concret, d’un viure on s’anhela molt i no passa mai res. El repartiment de luxe que encarna la família cobreix el muntatge d’un to greu, però també dolç i humà en el sentit d’imperfecció. L’adaptació d’aquest text tan bonic resulta en dues hores llargues sense mitja part que passen veritablement lleugeres. Per altra banda, la nova situació que obliga qualsevol proposta a ser reduïda a la més mínima expressió en termes de duració, quelcom positiu des del meu punt de vista, ha obligat a l’equip tècnic d’escenari a fer els canvis pertinents a vista. S’agraeix veure la cara de les persones que treballen a l’ombra de cada espectacle i són igual d’essencials que la resta.

És cert que no m’ha agradat tot; però m’ha agradat molt. M’arrisco a destacar que m’ha semblat detectar, potser m’erro, que hi ha aplaudiments enllaunats, fet que no és tan qüestionable perquè realment l’aplaudiment de mig públic queda desmerescut. Les tres germanes mereix l’ovació sencera perquè compleix en minuciositat de l’adaptació, i compta amb un equip disposat i preparat per oferir una peça d’excel·lència. Se’n sentirà a parlar més endavant. I per últim sí, ho deixo anar encara que sigui al final de tot: toca remarcar que és un espectacle amb tres personatges femenins com a protagonistes, no només en el títol per aparentar. Les tres germanes de Les tres germanes són els eixos vertebradors dels conflictes de la peça, que flueix omplint amb abraçades de família i amor els buits que la vida els va deixant, acompanyades també de personatges també femenins amb molta profunditat. És, en definitiva, un espectacle de qualitat que fa patxoca de veure: per la interpretació i perquè, quan hi ha ganes i calers per fer-ho bé, passen coses maques.

Sílvia Poch

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: