Les coses excepcionals
Pau Roca (i Letícia Dolera, però malauradament no era l’artista del 3 de febrer) explica una història de vida. Ell es recorda i s’explica com un marrec mocós que va començar a escriure una llista de coses excepcionals i anys després la va anar fent créixer, primer com a teràpia per espantar la mort i després gairebé com a mode de vida. El text, de Duncan Macmillan aposta per parlar de depressió i de suïcidi, però amb la singularitat de fer-ho des de fora i amb la innocència d’un infant que creix convivint-hi. La salut mental és un tema que costa d’atrevir-se a abordar, i es pot entendre com un exercici d’humanitat treballar-lo des de la comèdia.
La proposta conviu i fa partícip el públic en tot moment, essent veu i cos d’alguns dels personatges que tenen un paper en la vida del protagonista. La pandèmia ha reconvertit i redissenyat aquest espectacle, amb molta proximitat, el tret definitori de la peça, per garantir que segueixi sent interactiva però amb totes les mesures de seguretat. Després de mesos i amb certa il·lusió espantadissa els espectadors i les espectadores tornen a esdevenir coixí i crossa germana d’un espectacle, quan tot apuntava que la situació els feia retrocedir cap a la quarta paret.
Les coses excepcionals és una obra entretinguda i maca. El mestre de cerimònies té el premi i la responsabilitat de cuidar, guiar i donar veu al públic, que acaba respirant al tempo que Pau Roca desitja gràcies a una ja completament assumida capacitat de gestió de la complicitat i de les pauses per bascular les emocions. És un viatge una mica incert, sense més destí que el camí i la comunitat, que recorda i no acaba d’anar enlloc, i que es mostra com un parèntesi distret en l’embull que ha esdevingut la convivència avui.
Tant do bo “els gelats”, “Star Wars” o anar al teatre no siguin coses excepcionals sinó belles i corrents mostres de l’ordinari.
Crit Cultural - Serveis culturals 