Canto jo i la muntanya balla
Biblioteca Nacional de Catalunya, 16 de febrer de 2021
Canto jo i la muntanya balla està sent la sensació del moment. La bonicor de les paraules emprades, els fets descrits i la perspectiva i interconnexió de la trama la converteixen en una proposta a partir de la qual qualsevol obra creada comptarà amb una base dolça i vibrant. Per això Clàudia Cedó ha decidit, en aquesta adaptació a peça teatral, no fer gaire més que portar a l’escena el text mateix d’Irene Solà, sense canviar ni retallar pràcticament res. En surt una obra de dures hores, força més llarga que les peces breus a què ens acostuma la dramatúrgia actual, minuciosa amb l’estètica en la composició escenogràfica, la llum i l’acompanyament musical.
Si la base ja era garantia de qualitat de la peça, la proposta treballa per afegir-li amb prudència nous elements que aposten per complementar-la. Una música d’acompanyament, que de fet podria ser-hi encara més present, procura fer ballar la muntanya amb dolçor per compassar i enriquir d’intensitat l’escena. Igual passa amb els actors i actrius, que interpreten amb la sensibilitat exigida tots els personatges, i totes les coses mentre executen la banda sonora de Canto jo i la muntanya balla. Aquesta proposta de Guillem Albà i Joan Arqué usa, a més dels propis cossos dels artistes, la marioneta per enfortir la visió de peça perspectiva amb moltes veus que complementen una història, i per reforçar la màgia que inevitablement defineix l’esperit de la muntanya. A més, el misticisme de tot plegat es construeix sobretot amb l’espai, on la llum i la penombra del bosc resguarden els secrets de la nit. Aquests detalls visuals estan absolutament aconseguits, i val a dir que la sorra de la Biblioteca Nacional culmina la fotografia de textures.
L’obra de teatre Canto jo i la muntanya balla és sens dubte una peça dura que parla de tristesa i soledat, i de l’ordre natural de que tot ho regeix i es culmina en boca d’agents protagonistes de tots colors i formes. La mirada que combina la vida rústica i l’embolcall fantàstic es contraposen a un parlar dels Pirineus sense el qual la peça hauria semblat potser més honesta tot i que menys autèntica. Un debat, sense dubte, digne de les persones a qui agrada opinar i prou. És cert, també, que si haguessin mancat els parèntesis innocents, gairebé entendridors i enjogassats de bèsties i fenòmens que la dramatúrgia ha optat per mantenir, l’obra no seria plena i no hi seria tota, però, per altra banda, s’estendria més i permetria assaborir una interpretació dramàtica entregada que altrament queda entretallada per aquesta màgia d’ampliar el camp d’enfocaments. En definitiva, l’espectacle és el que és el text, poesia molt visual i treballada, que en escena pondera l’equilibri entre ser un retrat fidel de l’èxit i una filla reforçada per la humanitat del directe.
Crit Cultural - Serveis culturals 
Un llibre amb una narrativa tan poètica i plena de personatges que parlen per si mateixos… amb una trama que es va teixint amb la particular visió de cada narrador… sempre representa un repte força arriscat per tot aquell que en vol fer una proposta real escènica més enllà de la imaginació del propi lector. No et sabria dir si està ben aconseguida aquesta proposta. però si més no en valoro l’esforç per ser al màxim fidel a l’obra original.
El llibre és un caramelet narratiu d’aquells que el lector pot saborejar al seu propi ritme. Aquí l’espectador s’ha de deixar portar pels actors i les seves paraules molt ben memoritzades seguint fidelment el text original i la música que ajuda a crear el clima idoni.
M'agradaM'agrada