Am I Bruce Lee?
Teatre Alegria de Terrassa, 6 de març de 2021
Junyi Sun, nascut a Espanya, de família procedent de la Xina i amb trets físics xinesos, ha de sotmetre’s constantment a interrogatoris com “però d’on ets?” “on has nascut?”, o “que bé que parles català, no?”. Una mica com Bruce Lee, el xinès americà, l’home plàtan. La performance Am I Bruce Lee parteix d’aquest paral·lelisme entre Bruce Lee i el fundador de la companyia Kernel Dance Theatre per formar un exercici de cocció lenta de recerca de la identitat. La proposta troba semblances entre Junyi Sun i Bruce Lee en l’origen, en el recorregut professional vinculat a la dansa i a les arts marcials i en la manera d’entendre la vida, des d’una perspectiva que s’allunya de les etiquetes compartides per buscar, cadascú, la singularitat que el defineixi.
La dansa i les arts marcials són disciplines del moviment completament integrades en la societat. De seguida es balla i de seguida es practica alguna art marcial o un succedani en forma de càpsules de fitness. Què passa, però, quan es tracta de veure-les? Ser el subjecte passiu, receptor d’una exhibició de dansa contemporània esdevé quelcom críptic, intel·lectual o propi de l’alta cultura. Am I Bruce Lee es planteja una mica tot això i treballa per construir un espectacle proper, humà, personal, clar, en el qual el moviment és un llenguatge que no necessita d’idiomes per transportar l’emoció en un context i una situació.
És molt fàcil passar dels estereotips als prejudicis, i la “pandèmia xinesa” ens ho ha demostrat una vegada més. Xina es veu com l’arròs tres delícies, els gats de plàstic i els vídeos de gats, les arts marcials i els basars. El públic, doncs, es mira un espectacle íntim i personal des d’una posició de privilegi que el situa inevitablement allunyat de les situacions i sensacions descrites; però a la vegada s’ho mira prudent, sabent que la ignorància és l’origen de tots els mals exposats en l’obra.
Am I Bruce Lee, però, persisteix en la construcció d’imatges emocionals que sobrevisquin en l’imaginari un cop abandonat el teatre. Per això omple l’escenari de llums i ombres, de música de pell de gallina, de construccions visuals, de moviment contorsionista accelerat, d’energia al límit, de jocs, de referències compartides fàcils i clares, fins i tot d’ironia i també de crítica i tensió. Perquè Am I Bruce Lee és més un repte a contracorrent del que pugui semblar un espectacle amb arts marcials i dansa. És difícil ser i parlar-ne. I és difícil ser i que els que miren no siguin. Però Junyi Sun i la seva ombra reforcen una manera d’entendre la identitat allunyada del fet de pertànyer o esdevenir l’altre, que reconstrueix més ponts que no fa créixer rieres.
Potser Am I Bruce Lee parla de preguntar-se, no només qui som, sinó qui volem ser i com volem ser pels altres i amb els altres.
Crit Cultural - Serveis culturals 