Voler deixar empremta i altres causes d’ansietat

Classe

La Villarroel, 10 d’abril de 2021

El text d’Iseult Golden i David Horan arriba en català per explicar una història que, més enllà dels Brians, Sarahs o els Jadens, també passa aquí; les entrevistes entre famílies i mestre. En aquest cas la trobada s’agenda per comentar les dificultats de l’infant en la lectura i escriptura, i acaba obrint en canal la difícil convivència entre les parts que proven de dir i fer la seva en l’educació de les criatures. Així, amb un ritme dinàmic, la proposta deriva de la comèdia al drama sense perdre rigor ni mesura. Classe, a partir d’un conflicte petit n’exposa un de gran, perquè la màxima lluita dels tres protagonistes (interpretats per Pol López, Carlota Olcina i Pau Roca) és persistir en deixar un llegat, i fracassar permanentment perquè són persones, i per tant febles i imperfectes. Qui som, què ens passa i què vivim són elements que intercedeixen en allò que fem, que al mateix temps afecta inevitablement en com entendran el món els nostres fills i filles, potser una mica més honestos. Classe guanya molta força en representar amb cara de comèdia l’angoixa de no ser capaç de millorar el nostre voltant, com si tot depengués de nosaltres.

Elements força en la proposta de Pau Carrió amb Sixto Paz i La Villarroel? Per començar la interpretació, que és fluida i integrada, i amb això vull dir que hi ha un exercici de construcció de cada personatge bastant rodó, i que (de Pol López ja ho sabíem i de la resta tampoc és cap sorpresa) tots tres artistes damunt de l’escenari saben vertebrar el titella del personatge en la justa mesura per construir, digues-li caricatura o digues-li màscara quotidiana sense que soni de mentida. A més, i quan passa s’ha de dir, l’escenografia i el vestuari ajuden molt a embolcallar aquesta intenció, i les dues grades li fan molt de bé a la peça, perquè la fan més transparent. Però Classe en si ja és un text força clau de portar a l’escenari perquè és punyent, però arriba amb tendresa i humanitat, i permet deixar fluctuar les emocions per trobar-se un espectacle proper, que es pot seguir còmodament i al mateix temps fer salts temporals, canvis de personatges i contrastar tensions i distensions narratives com si res no hagués passat. Ara som la parella recentment separada a punt de discutir-se molt fort, i ara som un nen i una nena ensenyant amb tota la il·lusió un ball de TikTok al professor.

Classe és un espectacle que no és creació sinó una traducció i sí, d’aquests també se’n parla bé a vegades. Els mestres d’escola i les famílies, si s’escoltessin més, no hi hauria tants problemes de comunicació (i no hi hauria obra). El plantejament de la proposta no busca trobar víctimes i agressors directament, busca fer una foto a la realitat més vulnerable. Golden i Horan reprodueixen i dramaturgitzen una conversa més que habitual, que demostra que la relació entre escola i famílies, per molt que es defensi com sinèrgica, traspúa competició. I ara que anem descobrint que cada infant té diferències d’aprenentatge, els estereotips perpetuats i la condescendència són armes especialment afilades.

Kiku Piñol

Els comentaris estan tancats.

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: