Júlia
Sala Atrium, 28 de febrer de 2021
La Sala Atrium fa deu anys i aprofita l’efemèride per seguir amb la seva Trilogia de la imperfecció, de la qual coneixem la Nora i ara també la Júlia. En aquest cas l’obra representada i redimensionada és La senyoreta Júlia d’August Strindberg, una història sobre Júlia, la jove de classe benestant que juga amb l’amor i a fugir del seu rol. Júlia, més enllà de vestits llargs, criats i nobles, és un relat sobre les relacions de poder i sobre l’enveja en la jerarquia.
La història del teatre està plena d’autors que han decidit construir ficcions amb personatges femenins dels quals no en saben res i, per tant, s’inventen el que volen. Júlia, revisada ara per Raimon Molins, és potser una mica més humana, perquè la Júlia (Patri Mendoza) representada a l’Atrium és viva i vulnerable, però precisament per la seva impossibilitat d’encaixar en un univers de maneres, de festejos i d’abnegació femenina. La proposta que celebra el desè aniversari d’aquest teatre aposta per eixamplar el racó entranyable que és la sala a través de l’audiovisual. Les parets són llenços on projectar mirades alternatives de l’acció, fet que rega l’espectacle amb dimensió i l’allunya de ser una peça clàssica i feixuga.
La proposta dramàtica i la interpretació de Júlia ataca les emocions amb molta intensitat, gairebé excessiva, de manera que el públic empatitza amb el patiment a la vegada que els personatges se senten acorralats i desesperats. És un relat compassat amb la feblesa i ràbia davant de les diferències insalvables de l’ordre social i del curs del temps, que impregna l’estança d’angoixa i de joc segons l’estat d’ànim de la protagonista. Les càmeres i projeccions, les tisores que fan ballar el curs del temps al seu lliure albir i l’equilibri anacrònic entre el vestuari i la concepció de l’espai i l’escenografia acaben de conformar una Júlia més dinàmica i més estimulant del que podria haver estat el text tot sol.
Lesprojeccions cada vegada tenen un paper més rellevant en els espectacles en viu. En aquest cas s’ha sabut apostar per una convivència entre presència corpòria i presència audiovisual, sense que aixó perjudiqui gens a la peça. Ans el contrari, permet una amplificació dels detalls i una finestra indiscreta per apreciar l’obra amb més amplitud. Júlia és convulsa, és xocant i descol·loca, amb molt de gust, la lògica, mostrant la part més crua i més desagradable de la impotència.
Crit Cultural - Serveis culturals 