Així és viure i així soc jo

La meva violència

El Tantarantana, 18 d’abril de 2021

Acumulem violència. Absorbim violència dels mitjans i l’actualitat, ens mengem la violència de cada dia de la nostra rutina repressiva i estressant per sistema. La violència ens queda a la pell per tot el que ens ha passat i ens passa, i no sabem què fer-ne quan en tenim tanta. No entendre i no poder fer res generen violència en les persones que, impotents, sovint ens enfadem per coses petites, o perdem les ganes, o la paciència, perquè la violència no deixa espai per adonar-se que ja feia estona que el got estava a punt de vessar. La Judit (Laura Daza) ha convertit la violència en el seu llenguatge, i la seva parella Lara (Marta Ossó) i el Sebi (Roger Torns), el seu gran amic, entomen i esquiven els embats de la ira imprevisible que tot ho ennuvola. I la visita del germà de la Lara, l’Abel (Sergi Torrecilla), serà el detonant de tot. Els personatges de La meva violència són humans i per tant incoherents, i responen únicament a les seves emocions com a subjectes actius i passius de la violència. Llàtzer Garcia ha sabut retratar la lletjor més real, la que més s’assembla a la vida.

Aquest teatre que parla dels embulls i dubtes de les persones és el que més fa vibrar emocionalment. Un teatre que fuig de la bellesa, que s’allunya del relat de grans audiències per explicar un trosset irrellevant de veritat. La meva violència sacseja en el moment en què el públic estima i odia tots els personatges en diversos moments de l’espectacle. En un escenari replantejat del Tantarantana, Produït per H.I.I.T dins d’El Cicló és honest i vertebra una història que comença per connectar de forma força corrent i acaba per il·lustrar i explicar tot allò que no s’entén. La proposta és àgil i funciona a batzegades d’energia, a vegades massa intenses i tot. El viatge de la història corrent a la psicologia de cadascú s’acompanya amb música molt clau cada vegada més present, i la proposta avança i s’allunya de la lògica de la ficció que poetitza la trama quan la realitat és crua i bruta, i les poques vegades que es deu a justificacions gairebé que no li caldrien.

De La meva violència en destaco tres idees. Primer, que l’argument s’ha d’entendre en un segon pla, perquè el transcurs dels fets només és el detonant del recorregut emocional de la violència, i la prova és que ni se li dona massa voltes ni busca el titular o el safareig. Després, que treballa en dos plans, d’una banda els personatges de la Judit i la Lara, completament arrodonits i exigents en la interpretació i a partir de les quals neix tota la resta, i de l’altra aquesta resta complementària, que realitza la mera funció de baula, d’interruptor o de tanca segons sigui convenient per afavorir el diàleg o el canvi. I finalment el tema. La violència que eix, amb la que s’ha de conviure i, també, la que obliga a fugir. És relativament corrent conèixer relats amb la violència com a personatge, però aquesta proposta fa l’exercici de mostrar el vessant més naturalitzat de les contradiccions humanes. La meva violència té una pàtina desafiant des del moment que parla obertament de les emocions, però de la manera més real possible, la que no s’entén i no respon a cap lògica cinematogràfica.

Sílvia Poch

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: