La lleugeresa i altres cançons
Sala Atrium
Si has hagut de lidiar amb hospitals, encara que sigui poc, encara que sigui per un altre, entens com conviu la invisibilitat amb l’essencialitat de les infermeres. Una infermera entén que cada malalt mereix un tracte únic, però en veu passar cada dia a desenes, i cada any ja són centenars. Com oblidar, doncs, com no patir i com no involucrar-se? Ivan Benet i Víctor Borràs (Teatre Nu) donen forma a la història d’una infermera per qui tot va canviar un dia. Ara, a través de recordar i de la música, prova de remar en les onades eriçades del seu interior remogudes per una imbatible expectativa com a generadora de decepcions.
La lleugeresa i altres cançons és un viatge des d’aquell dia excepcional en què l’animal hipermodern de Lipovetsky va decidir deixar de mirar el mòbil durant una estona i s’ho va perdre tot. La personalització i la intimitat amb què es desenvolupa funciona perquè és un espectacle que s’ha construït amb totes les peces damunt la taula des del principi. Començar i ja saber què tractar, quins llenguatges emprar en la peça, qui la interpretarà i que només resti donar-li forma fa de l’espectacle resultant quelcom molt més sentit i adaptat a la pell de l’artista que l’interpreta (Aida Oset). Genera una empatia no tant amb l’espectador, que ja hi seria, com amb la mateixa actriu que s’ha fet seva la protagonista. La lleugeresa, més que un musical és un monòleg on el personatge s’expressa a través de cançons, perquè treballa per incorporar amb sentit música mig electrònica, mig psicodèlica i completament integrada en la trama.
Ella és un personatge dur, enfosquit, amb fílies i fòbies i resultat d’un llarg recorregut. L’exercici de l’actriu és impressionant en el sentit que, entenent que el personatge s’ha treballat coralment, l’execució demana entrega i sofriment des del minut zero de la peça, i s’exposa de forma molt contundent durant tot l’espectacle. Així, amb propostes que requereixen tant d’una sola persona, que mostra, canta, toca i es mou, les primeres files de les sales petites converteixen qualsevol proposta en una dolça confidència a cau d’orella. La lleugeresa recupera el blanc protagonista dels hospitals per omplir l’escena de paraules, metàfores i res que pesi més.
Cal dir també que, com sempre, els finals no van a gust de tots els consumidors i consumidores. El que comença petit i es va fent gran pot acabar transgredint els límits de testimoniar una ànima turmentada que sura per il·lustrar directament un deliri emocional. Convertir l’escena en un cabaret amb lluentons i fum és una llicència que fa de La lleugeresa una proposta menys terrenal, però igual de vàlida i potser més lleugera. La lleugeresa és una obra íntima, que parla de vida des de la llunyania de la filosofia. I parla també d’impotència, i de la distància infranquejable entre qui som i com som vistos.
Crit Cultural - Serveis culturals 