Crònica de la Crit Cultural uns dies de visita a la Mostra d’Igualada
Si per la raó que sigui acabes petant a la Mostra d’Igualada, la fira d’espectacles infantils i juvenils dins dels mercats estratègics de les arts escèniques de Catalunya, pot valdre la pena deixar-se de prejudicis i veure una mica d’espectacles tot i trobar-se fora de les edats recomanades. La Mostra és un aparador d’aquell tipus de teatre que no posa l’adult al centre, i, la veritat, serveix molt per espolsar-se la tonteria. A continuació menciono els espectacles vistos amb un brevíssim comentari.
La punta de mi nariz, de Kolektivo Konika és un treball de circ fet íntegrament amb dones, inspirat en els records de les àvies. Les artistes desenvolupen una proposta de joc, clown i acrobàcia per demostrar que tot just comencen un llarg camí per recórrer.
Jaleiu, de Guillem Albà & La Marabunta, un espectacle divertit, per passar l’estona de bon humor. Senzill, sense massa complicacions, i, això sí, amb una música boníssima.
Camí a l’escola, de la cia. Campi Qui Pugui, una proposta molt emocionat i treballada des de la senzillesa. És un mèrit saber explicar el llarguíssim i dificultós camí cap a l’escola en un espectacle de sala, d’estructura clàssica i sense paraules. És sobretot entranyable i bonic.
Lázaro, de Leamok, una adaptació trash del Lazarillo de Tormes amb hip-hop, rap i una mica de versió segle XXI del clàssic de la literatura espanyola. Pels barcelocèntrics, serà al Tantarantana per demostrar que podem fer clàssics i revisar-los de veritat, i posar en dubte les estructures teatrals assumides. Una segona lectura que deixa el llistó molt alt malgrat que tinguin marge per aprofundir en un final igual de disruptiu que la resta de l’espectacle.
Sopa de pedres és un treball molt net que també revisa un conte tradicional per parlar, aquesta vegada, amb l’honestedat més pura, de la crisi dels refugiats. Engruna Teatre presenten un espectacle sobre convivència des de la convivència entre titelles, música i teatre. De les propostes més netes i més emocionats de la Mostra.
Labranza Kids, del Colectivo Lamajara amb els alumnes de 6è d’una escola d’Igualada. Un homenatge al treball del camp des de la dansa com a mètode d’expressió i no com a coreografia establerta.
Container, d’Emília Gargot. Aquí sí que em paro perquè aquesta proposta ha generat discòrdia entre la crítica. Arrenca amb un plantejament molt punky: un espectacle transmèdia, que es gaudeix en plenitud si s’usa el mòbil mentre es veu. I sobre l’odi en els canals digitals. Una proposta maleducada per gust, que interpel·la i sacseja amb molta violència. Inevitablement o encanta o indigna, però l’energia i tot el que remou desafien l’experiència teatral.
Ondina, de Les Anxovetes, una peça senzilla, però amb un punt clau: havaneres cantades per dones. Visca les harmonies i visca desafiar allò que s’ha fet sempre.
Àvol de Circ Bover, és la nova proposta de la companyia balear que amaneix el circ amb l’humor, per parlar sobre la visió que es té dels artistes. Una vegada més una proposta que fa humorístic i fa fàcil allò que, no només és difícil i dolorós, sinó que exigeix precisió i rigor.
Paraules que trenquen ossos de la Companyia Pagans és un viatge, enmig de la ciutat, als boscos, al silenci i a les arrels. La proposta de recentíssima creació i tot just arribada la companyia a l’escena teatral, desafia els nous formats unint tecnologia i naturalesa. Si un mòbil ens permetés saber què diuen els arbres, sabríem que expliquen llegendes i històries sobre tot el que hi passa dins.
El denominador comú que m’emporto d’aquesta 32a edició de la Mostra d’Igualada és que ha servit per donar a conèixer a públic i programadors un seguit de col·lectius i companyies que tenen molt a dir i a mostrar, i que pretenen ser una advertència per les arts escèniques que el teatre ja no té els noms de sempre i que els projectes que estan per arribar sacesejaran el què i el com.
Crit Cultural - Serveis culturals 