La filla del món d’avui

La filla del mar

Teatre Condal, 2 de juliol de 2021

Àngel Guimerà és un autor cèlebre de la literatura catalana i dels exàmens de selectivitat. La filla del mar, del 1900, és un espectacle ubicat en un poble pesquer on els rumors i males llengües, així com la germanor i suport mutu, són el pa de cada dia. En aquest poblet hi viu l’Àgata, acollida per tota la vila després d’un terrible naufragi que va esborrar tot el que ella havia estat fins ara per deixar només una empremta de nostàlgia i rudesa. Fins aquí tot bé.

La filla del mar és una història antiga, i és importantíssim mencionar-ho, perquè les nostres ulleres ja no ens permeten tolerar trames al voltant de noies que perden l’oremus i deixen de banda el seu encant i la seva singularitat davant dels atractius d’un home. L’Àgata, que es presenta com a jove mínimament no normativa quant a caràcter, manera de vestir, aficions i actitud, cau a la trampa de l’amor i només sap resoldre-ho tot de forma destructiva. Això ja no s’ho creu ningú, i els cent anys des de la publicació no haurien de ser excusa per seguir programant segons què sense revisar-ho o formatejar-ho mínimament. No obstant això, i ara em disposo a explicar-ho, aquesta proposta de Jaume Viñas amb música de Marc Sambola conjumina un seguit d’elements positius que permeten defensar-la com a espectacle de referència per a públic general i també escolars de la temporada vinent, després d’aquest breu tastet viscut arran del Festival Grec. La convivència, les persones nouvingudes i el Mediterrani com a canal de fluxos migratoris converteixen la peça en un caramel·let musical amb les etiquetes necessàries per emmarcar-se dins del crucial i controvertit a la vegada Grec d’enguany.

L’elenc de La filla del mar es compon de cares velles que no solen decebre mai, ans el contrari, i també de sorprenents perles d’energia i frescor que trepitgen fort. Cada vegada és més comú, a més, veure intèrprets de teatre musical que a més d’actuar, ballen, o toquen instruments, o dominen tècniques ancestrals del que sigui. Cada vegada s’exigeix més pels pocs papers que hi ha, però també és cert que la qualitat i la versatilitat fan brillar les obres. En aquest cas, incorporar la música en escena i garantir que la peça sigui volgudament coral, més enllà dels personatges, és un punt fort de la proposta. A més, i també és quelcom a celebrar dins de les noves tendències del teatre musical a la ciutat, cada vegada ens desempalleguem més de crits i grandiositats, perquè la música suau i harmoniosa com la de Maremar o les produccions petites com les que veiem al Teatre Maldà també permeten a qui canta fer vibrar el públic.

El muntatge escenogràfic de la proposta se serveix del pressupost i dels metres quadrats d’escenari del Teatre Condal per muntar un moll i una primera línia de cases figurativa, gens carregosa, que deixa respirar l’escena i bellugar-se als intèrprets, que ressonen sota la mirada precisa de la llum, espressament complementària a la ficció. La proposta travessa el temps narratiu per explicar la història de la història. Si cal, amanint el relat elements de força sense necessitat de buscar el realisme a través de jocs de llums, pauses i humor. L’estructura d’escenografia exigeix agilitat, i els efectes de llum una precisió que, per altra banda, corrobora l’exigència eficient del musical.

En definitiva, La filla del mar és un espectacle que està molt ben musicat, vertebrat per un elenc polièdric però de reconeguda qualitat, que vetlla per construir una peça dinàmica, amb volum i coreografia natural. Es gaudeix, i tant. Però només si som capaços de treure’ns les ulleres. Jo ja no passo per homes dramaturgs, per molt cèlebres que siguin, que van inventar-se històries de dones des de la seva mirada, alienant personatges, siguin Àgates o Mariones, amb un potencial grandíssim per empoderades, diverses, i encarnades per actrius que saben fer de tot i molt bé. Si la proposta pedagògica complementària treballa des de la desmitificació de l’home i des de les cures, la sororitat i el diàleg, llavors La filla del mar d’Àngel Guimerà, sent la filla del món d’avui, serà aplaudida.

Sergi Conesa

Els comentaris estan tancats.

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: