Carrer Robadors
Teatre Romea, 3 de setembre de 2021
Recordeu que amb les companyes de Novaveu vam tenir dubtes sobre la idoneïtat d’escollir un actor català per interpretar Lakhdar, el personatge protagonista de l’espectacle inaugural de l’edició d’enguany del Festival Grec amb la mirada a l’Àfrica? I recordeu l’anàlisi que també vam fer de les impressions sorgides de crítics, activistes i dels mateixos artistes del repartiment a Entreacte? Després d’haver vist l’espectacle, encara es pot donar una volta més a l’assumpte.
Carrer Robadors narra l’anhelat viatge d’un jove qualsevol de Marroc a Catalunya. Un pretext completament quotidià entaforat enmig de primaveres àrabs, mobilitzacions universitàries, radicalització islàmica, explotació laboral, misèria, amor i malalties. Una odissea que inevitablement omple la motxilla del jove tangerí Lakhdar de dues hores de pedres i d’exigència interpretativa. Calia trobar un actor d’habilitats singulars quant a dicció, energia, profunditat i entrega. Guillem Balart mai sabrà del cert què significa ser marroquí en terra de catalans, o fugir de la misèria, però tot i això ho interpreta excel·lentment i traspua un treball d’immersió brutal. Qualsevol dels intèrprets que pogués compartir més amb Lakhdar que Balart no hauria encaixat més amb el personatge, i això diu molt tant de la feina feta en la construcció del personatge com de la manca de diversitat en l’elenc d’actors i actrius de Catalunya avui.
Representa, doncs, Carrer Robadors, el context social i cultural que l’obra i el moment exigeixen? Fins on jo puc saber, que és ben poc, sí. Si l’islam, o la vida a Tànger, o fins i tot la convivència als pisos del Raval és tal com Carrer Robadors la descriu o se n’ha fet una mala caricatura caldrà preguntar-ho a persones musulmanes, tangerines o que viuen al Raval. Opinar en nom de l’altra sense haver-se informat seria creure que la meva mirada blanca és més sàvia o més encertada, i Carrer Robadors no es va programar amb aquesta intenció. És un espectacle grandiloqüent, pensat per a grans espais i molt de públic, per emocionar i per donar visibilitat a una realitat de casa nostra. Per això els grans noms del cartell, i per això també oblidar-se d’incorporar la perspectiva femenina.
Però bé, tot plegat no impedeix que Carrer Robadors sigui una molt bona idea i molt ben executada, amb cura pels detalls, conscient que no compleix amb les etiquetes i les línies vermelles que avui ens permeten nedar una mica a contracorrent. Què és doncs el que en fa trontollar la versemblança? Mathias Enard va córrer el risc de barrejar la realitat reflectida sense contemplacions amb imatges i figures dramàtiques literàries. El resultat ha estat un compendi poètic de girs argumentals que allunyen de l’aparent realitat la proposta. Hi passen tantes coses que podria semblar increïble, per exemple, perquè allò que li passa a Lakhdar és un reflex del seu cor i de les seves inquietuds. I val a dir que des de la butaca tranquil·lament costa d’imaginar que hi hagi persones a qui pugui passar-los tantes coses. N’hi ha, i per tot arreu. Ara bé, la posada en escena ha treballat per harmonitzar la convivència entre la mirada onírica i el reflex de la realitat, i què és el teatre sinó una mirada, normalment d’un senyor, de com és el món?
Ara, finalment, l’espectacle ha arribat a casa. El teatre Romea, per molt que sigui una bombolla dins del Raval, és la localització on havia de fer-se l’obra, i tant de bo les persones que realment puguin qüestionar si és o no és un bon mirall hagin pogut anar-la a veure. Després d’escoltar qui ha volgut dir la seva, ha quedat clar que l’obra s’ha treballat amb cura per oferir un resultat cuidat i respectuós. I només perquè l’hem vist, veiem en Balart l’únic capaç d’estar a l’altura del protagonista, sense desmerèixer la resta d’excel·lència coral. L’altaveu pot conviure amb la representativitat al mateix temps que amb la crítica o amb la imperfecció. No hi ha etiquetes sinó persones, i fer-ho bé és esforçar-se per fer-ho bé. Potser Carrer Robadors és llarga, potser és més dramàtica que una telenovel·la , però no és racista. I visca l’accent de Vic.
Crit Cultural - Serveis culturals 