Si hi ha “nosaltres” és que hi ha “altres”

Nosaltres (A nosotros nos daba igual)

Teatre Nacional de Catalunya, Sala Petita, 7 d’octubre de 2021

Helena Tornero i Ricard Soler han concebut aquest espectacle per explicar cinc històries de persones que han nascut aquí i són filles de persones migrades. Cinc persones que potser el nom, o el cognom, o els trets físics, els delaten en la incansable pregunta, “i tu d’on ets?”, deixant de banda si el ser d’algun lloc té a veure amb el passaport o amb el lloc on has nascut, o si la pregunta es formula amb la resposta ja decidida.

Els cinc personatges de Nosaltres (a nosotros nos daba igual), interpretats per Nacho Alemida, Neus Ballbé, Tamara Ndong Bielo, María Ramos i Junyi Sun, emprenen un viatge als països d’origen dels seus pares per retrobar-se amb la part de la família, de les arrels i de la seva identitat que no han vist ni han conegut mai. I en aquest anar a buscar no-sé-què hi troben el que els separa d’un lloc i de l’altre, troben també la calma de deixar de ser estigmatitzats, però també l’herència colonial assumida i normalitzada lligada als fluxos migratoris vigents.

Des d’aquest plantejament Nosaltres posa damunt de l’escenari situacions molt comunes a casa nostra, explicades des de l’altra mirada, la que no és la sempre veritable, la lògica, o la normal. I el relat es va farcint de petites veritats narrades en to d’anècdota que signifiquen grans coses. D’aquesta manera, el que corria el risc de ser percebut com un discurs alliçonador del relat hegemònic, és àgil, dinàmic, enèrgic, punyent i molt divertit.

Ja sabem de sempre que l’escenari de la Sala Petita del TNC és gegant, però això en aquest cas permet als intèrprets de Nosaltres corre-hi, ballar amb ràbia, projectar en pantalla objectes i expressions enregistrades a l’instant, amagar escenografia i disfresses, i plantejar diferents localitzacions simultàniament. I escolta, que si havia de servir per portar el racisme endèmic al teatre públic, beneït arquitecte presumptuós.

Nosaltres arriba, triomfa i es prepara per omplir butaques de públic inusual que no sabíem com fer venir al teatre. Calia la compenetració damunt l’escenari, un relat despullat i deixar-se de missatges elevats per tocar de peus a terra. I calia fer un espectacle amb material per a una minisèrie sencera a un ritme trepidant, que canviés missatges i raonaments pesats per bromes d’aquelles que només pot fer-se-les un mateix i momentassos, imatges i evidències impactants que duren un tiktok.

Sigui com sigui, aquest espectacle podria haver parlat de com els d’aquí no accepten als d’allà, però ha decidit parlar de com i perquè els d’aquí se senten menys d’aquí, i menys d’allà també, perquè sentir-se d’enlloc depèn de qui hi ha en aquest lloc. Si hi ha un “nosaltres” és que hi ha un “altres”, i el que l’espectacle posa damunt de la taula és tan habitual, tan quotidià i tan proper que es converteix en les divertidíssimes i duríssimes històries que necessitava sentir (i no ho sabia) quan em dirigia a l’imponent teatre de l’escalinata de pedra.

May Zircus / TNC

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: