Dues grans propostes desconnectades

Aquell dia tèrbol que vaig sortir d’un cinema de l’Eixample i vaig decidir convertir-me en un om

Teatre Lliure, 31 d’octubre de 2021

Aquell dia tèrbol… neix de les ganes i la necessitat d’Alícia Gorina de revisar una pel·lícula de fa vint anys que, com gairebé tots els productes culturals que tenen més de vint anys, vista avui sona carca, masclista, adultcèntrica i tot el que se t’acudeixi. I això és bo, perquè vol dir que ara ens fem més preguntes que abans. En aquest cas el pretext de cinc noies que se suïciden però no tenen veu en una pel·lícula sobre elles brinda l’oportunitat de donar veu, ara sí, a cinc joves (Alícia Falcó, Blau Granell, Roc Martínez, Abril Pinyol i Lea Torrents) a la sala gran del Teatre Lliure. Cinc persones que hi són perquè han passat un càsting i que es representen només a elles mateixes en escena, en principi sense pretensions de representar cap discurs generacional.

Les verges suïcides necessitava aquesta revisió. I aquí el tipus de presència dels dos intèrprets adults (Joan Carreras i Mia Esteve) és veritablement encertat, per volgudament prudent i acomapnyant. Hi ha en tot moment una voluntat cuidada de trencar amb les capes i, si cal, assajar a escena i deixar espai a qüestionar el propi sentit del muntatge. Aquest entremig constant flexibilitza l’exigència d’interpretacions més i menys versemblants, i naturalitza pics i valls d’energia. Perquè, al cap i a la fi, les persones som així. La germanor entre l’equip, per molt que soni forçada, dona peu a creure en un treball previ d’escolta i autocrítica. Al mateix temps, el vessant més progre de la joventut també demostra tenir moltíssim discurs i ser reclam pels interessos de les audiències joves. Sí, en aquesta proposta sembla que hi ha voluntat de transparència, de donar espai més que de fer dir el que un adult creu que una persona jove voldria dir. Fins aquí genial. Ara, quan es barregen tots aquests universos a la vegada és fàcil confondre’s.

Quins temes mouen les adolescents?, segurament mil. I ajuntar-ne els titulars acaba fregant el clickbait sense filtre. Jo, personalment, n’hauria tingut prou amb elles, sense Greta Thunberg i sense Karl Marx. A més, donar veu a cinc intèrprets que a la vegada estan fent un personatge que justament s’acaba suïcidant dona una visió excessivament fatalista, i aquesta no crec que sigui la veritable cadència de tot el que les intèrprets tenen a dir. Mil temes que mouen, mil lluites personals i col·lectives, que acaben en suïcidi? Segurament això explica que la connexió no sigui tan explosiva, perquè la realitat és confon amb l’objecte de ser allà, i amb els símbols i imatges, fins al punt que gairebé valdria més ser-hi, o bé per la pel·lícula, o bé per la vida real, i deixar d’atabalar.

Tot sigui dit, per altra banda, que la proposta reuneix moltes fórmules bones. La franquesa i la transparència són especialment potents i connecten amb el públic, i la pluralitat de llenguatges i propostes fan d’Aquell dia tèrbol... una obra llarga però dinàmica. I és curiós, perquè gairebé sembla que l’ambientació d’institut americà els sigui de més a més, els sobri davant de la possibilitat engrescadora de construir un imaginari només amb mantes i matalassos de gimnàs. De tota la proposta em quedo amb la idea del títol de l’obra. Com expliquen en escena, els títols eterns impossibles de recordar obliguen a anar més enllà i explicar quatre idees de l’espectacle quan se’n vol parlar. Ens cal avançar una mica més enllà per desgranar-ne els alls i les cebes, i les referències i aportacions de gran valor de cadascú.

Sílvia Poch

Els comentaris estan tancats.

Crea un lloc web gratuït o un blog a WordPress.com.

Up ↑

A %d bloguers els agrada això: